"L'afició Del Xakhtar va a l'estadi com qui va a l'òpera"

Paco Biosca (Lleida, 1954) prové d'una família de metges de Lleida. Va treballar a la Clínica Montserrat, fundada pel seu avi, abans de convertir-se en professor titular de l'INEF i en el traumatòleg de la Unió Esportiva Lleida. Des de fa sis temporades és el cap de serveis mèdics del Xakhtar Donetsk, sens dubte el club revelació de la Champions dels últims anys. Biosca rep l'ARA a la terrassa de l'hotel de concentració. Abans de començar l'entrevista, s'acosta a les taules veïnes amb una caixa de cigars havans i ofereix un puro a cadascun dels directius del Xakhtar, tots més joves que ell. Ben bé com si es trobés a casa i els col·legues fossin els seus hostes.

Com va passar d'un dia a l'altre de ser metge del Lleida a cap de serveis mèdics del Xakhtar?

Era president de la Societat Europea de Traumatologia de l'Esport, i com a tal constava a la web d'aquest organisme. Em van localitzar i ens vam entendre de seguida.

I tan bon punt va arribar, fa sis anys, el Xakhtar va començar l'ascensió meteòrica que l'ha convertit en un dels grans clubs del continent?

Pura coincidència austral, una punyetera casualitat. L'èxit del club és en gran part mèrit del president, Rinat Akhmétov, que ha convertit una institució que tot just ara compleix 75 anys en un dels grans clubs d'Europa. Això ha estat possible gràcies al seu patrimoni, sí, perquè ell, amb només 44 anys, ja és propietari del club, però sobretot gràcies a les seves idees i a la capacitat de projectar i de crear un entorn favorable a l'esport. No tot s'ha fet a base de talonari. Pensi que el fitxatge més car ha estat el del brasiler Williams, res de l'altre món comparat amb les clàusules que es paguen a Espanya o Itàlia. El Xakhtar té a Donetsk una escola de futbol, com La Masia de can Barça, amb 200 alumnes. Akhmétov ha fet construir un estadi preciós, enmig d'un parc, amb estanys on conviuen ànecs i peixos, ple de zones verdes que has de travessar per accedir a l'estadi. És molt diferent arribar al partit, com passa a la majoria de ciutats d'Europa, amb ganes de cridar després d'haver-te donat cops de colze per sortir del metro, que trobar-te amb un entorn bucòlic que convida a la no-violència. L'afició del Xakhtar és incapaç d'insultar l'àrbitre, ni d'escridassar el rival. Va a l'estadi com qui va a l'òpera. És tan exemplar que a vegades fins i tot entre nosaltres diem en broma que ens agradaria que no fossin tan educats.

Txigrinski va tenir problemes per encaixar aquí. En canvi, vostè s'ha adaptat la mar de bé a Ucraïna.

El secret és no comparar el que tenies a casa amb el que et trobes allà. Comparar és ridícul. Has d'encarar-te a les coses amb una mirada nova. La primera vegada que vaig anar al cine amb la meva nòvia ucraïnesa i els seus fills vaig veure que no podia anar amb idees preconcebudes. Aquell dia, sortint del cine, em vaig adonar que no havia entès res. El film era en rus, sí, però jo m'havia pensat que estava ambientat a l'Amazones i en canvi era a la Sibèria. El personatge que jo prenia per bo resulta que era el dolent de la pel·lícula... Donetsk és un lloc fantàstic, m'hi trobo molt a gust, i si no fos prohibit de tenir doble nacionalitat, em faria ucraïnès.

Com veu Catalunya des d'Ucraïna?

Trobo que a Ucraïna la gent viu el present i a Catalunya encara es viu massa pensant en el futur o bé projectant-se des del passat, però gairebé sense pensar en el present. L'estat ucraïnès és recent, i el Xakhtar és un club jove. Pensi que el director general té 35 anys! Tot plegat m'ajuda a viure el present.

Vostè és el metge de l'equip. Ja controla què han menjat avui els jugadors?

En un dia normal de concentració fan un bufet lliure, poden menjar de tot, evitant els fregits. El mateix dia de partit, com avui, mengen arròs o espaguetis, pollastre a la planxa i fruita. Però pensi que avui dia qualsevol equip d'elit és global. Al nostre club tenim un armeni, un croat, jugadors brasilers, ucraïnesos... i per tant la dieta també ha de ser global. Per això tenim una dietista.

Txigrinski és dubte per al partit d'avui al Camp Nou. Vostè té l'última paraula? Dependrà del seu dictamen?

De cap manera. En aquests casos mana sempre el jugador. No serveix de res que jo firmi l'alta d'en Txigrinski si després l'entrenador no el vol fer jugar o ell mateix no s'hi veu amb cor. I al revés, jo podria desaconsellar que saltés al terreny de joc, però si en Lucescu el necessita i el mateix jugador es fa responsable del que li pugui passar, no puc pas impedir que jugui.

Diumenge a la nit, quan li vaig trucar per concertar aquesta entrevista, em va dir que era en una clínica de Barcelona amb un jugador. Que potser estava amb Txigrinski, infiltrant-lo perquè pogués jugar avui contra el Barça? Pot dir-me el que vulgui, prometo que li enviaré l'entrevista abans de publicar-la.

Doncs sap que a Ucraïna les entrevistes es firmen? Vull dir que l'entrevistat sol tenir l'opció de llegir-les i rubricar-les amb la seva firma. I això no és vist com una limitació de la llibertat del periodista, sinó com una garantia de qualitat. Ara, si em promet que no en dirà res a ningú, li explicaré una cosa...