Crònica 14/11/2011

L'alternativa gairebé impossible al Cavaliere

L'economista Mario Monti ha de formar un nou govern d'emergència i temporal per redreçar Itàlia de la crisi. El 2013 o abans hi haurà eleccions al país i els partits s'han de preparar per a la cita electoral.

A.m.
2 min
L'alternativa gairebé impossible al Cavaliere

BarcelonaBerlusconi ha dimitit i Mario Monti serà, previsiblement, el nou primer ministre italià. Però l'executiu tècnic de transició que liderarà té data de caducitat i tant la dreta com l'esquerra política italianes s'han d'organitzar a partir d'ara per escollir un candidat creïble per a les pròximes eleccions, previstes per al 2013, si és que no s'avancen.

"El país viu una situació crítica i l'esquerra política està esmicolada". Aquest és el retrat que fa d'Itàlia el prestigiós analista polític Giovanni Sartori, que dibuixa un escenari poc optimista per a l'oposició del país de cara als pròxims comicis. "No hi ha líders clars", assegura a l'ARA aquest politòleg, que considera prioritari canviar la "terrible" llei electoral italiana, que afavoreix la fragmentació del Parlament i la inestabilitat dels governs. El partit de Berlusconi, el Partit de la Llibertat, és probable que esculli com a candidat el delfí del Cavaliere, el secretari general del partit, Angelino Alfano. "Alfano és el mateix que Berlusconi però sense els seus defectes. Segurament farà una campanya electoral agressiva en què preguntarà a l'esquerra quin és el seu programa", explica a l'ARA el director de l'Institut Guarini d'Afers Públics de la Universitat John Cabot de Roma, Federigo Argentieri. I aquí comença l'embolic. L'esquerra italiana té problemes intrínsecs difícils de resoldre que són un obstacle a l'hora de formar governs.

Divisions internes

La principal força de l'oposició, el Partit Democràtic (PD), és el resultat de la unió d'antics comunistes i membres procedents de la democràcia cristiana que va governar Itàlia durant la segona meitat del segle XX. En un mateix partit conflueixen polítics amb perfils gairebé oposats. Conservadors i progressistes del PD divergeixen en qüestions que requereixen consens, com l'avortament o matrimonis homosexuals. Pel professor Argentieri, l'esquerra italiana té tres problemes claus: falta d'identitat, impossibilitat de fer aliances i la immobilitat dels grups dirigents, que no donen pas a cares noves dins els partits.

El rostre més fresc de l'esquerra és Nichi Vendola, líder del partit d'extrema esquerra Sinistra Ecologia Libertà (SEL), que no té representació parlamentària però que preveu aconseguir-la en les pròximes eleccions legislatives. La seva formació va guanyar l'alcaldia de Milà en les últimes eleccions municipals, feu berlusconià durant els últims 20 anys. Un altre partit d'esquerres que sí que té representació parlamentària és la progressista Itàlia dels Valors (IDV), amb el populista Antonio di Pietro com a líder.

El paper dels centristes

Tant la SEL com la IDV, amb polítiques exteriors dèbils, són partits que crearien inestabilitat en una coalició governamental amb el PD, considera Argentieri. "Si Vendola formés part d'una coalició de govern i proposés legalitzar el matrimoni homosexual, el PD es trencaria", argumenta. El quart en discòrdia a l'oposició italiana és el líder de la formació de centredreta Unió de Centre (UDC), Pier Fratini Casini. Malgrat no ser d'esquerres, la UDC és la formació que podria donar més estabilitat a una coalició de govern de centreesquerra, segons els analistes consultats. "Una opció factible si aconsegueixen una majoria, però caldrà veure el nivell d'abstenció a les pròximes eleccions", alerta la investigadora de la UB, Alessandra Arru. "La desil·lusió política és gran i l'esquerra en pot sortir malparada", conclou.

stats