Publicitat
Publicitat

Els supervivents intenten trobar els cossos a la desesperada

L'amenaça nuclear complica el rescat de les víctimes

Al'exterior del gimnàs públic de Higashi Matsushima, en un turó a poc més d'un quilòmetre de l'oceà Pacífic, els supervivents del tsunami s'amunteguen davant de centenars de papers buscant algun nom conegut. Dos mil setze documents pengen de la paret, un per cada cos que ha arribat al recinte, alguns amb noms, d'altres amb meres descripcions físiques. Les mans repassen ansiosament els papers. Hi ha qui se les posa ansionsament a la boca quan troba alguna informació, d'altres repassen i repassen, a l'espera de rebre algun senyal.

Els supervivents s'afanyen a buscar els seus familiars, mentre s'escampa la radioactivitat i cada cop fa més fred. Els equips de rescat van desestimar ahir buscar més supervivents i han començat a apilar cadàvers mentre la comunitat internacional centra totes les mirades en els reactors de la central de Fukushima.

A la recerca de petits senyals

En Syunsuke Doi, de 22 anys, no troba cap nom conegut. Poques hores més tard, sanglota assegut a les escales del gimnàs. Era a la feina quan el mar es va menjar la terra divendres passat. El seu estimat fill de 6 mesos i la seva dona, la Sayaka, de 22, s'havien quedat a casa. Els equips de recerca van trobar els seus cossos durant el cap de setmana, l'onada va posar fi a la seva vida mentre intentaven escapar-se amb cotxe. "He estat buscant per tot arreu, i fins ara no els havia pogut trobar -diu en Doi-. No m'ho podia creure i per això he vingut aquí [al gimnàs]".

Passats uns dies de la devastació es coneixien, de moment, els danys de la devastació física, però encara no s'ha pogut fer un balanç real de les pèrdues humanes. Veient aquest poble costaner, on la recerca de cossos va començar amb prou feines fa tres dies, el nombre de morts al país augmentarà de manera considerable. Al gimnàs de Higashi Matsuhima la gent s'amuntega per dir el nom dels desapareguts mentre el balanç de víctimes no para de créixer.

Als afores de la ciutat, un esquadró de soldats de les forces d'autodefensa del Japó enfila cansat el turó a través de les pastures mentre punxa el terra amb pals llargs de metall. Sota el turó s'hi veu un llac ple de cotxes i runa. Abans de divendres, el llac era una plana. Els soldats busquen cadàvers. Si se'ls demanen novetats diran que "encara no". Els pocs supervivents segurament trigaran dies a poder-se reunir amb els seus familiars. L'electricitat, l'aigua i les comunicacions continuen fetes pols en una extensa àrea de la costa i els amics i parents hauran de travessar mars de fang i camins bloquejats per tornar-se a trobar.

Però pot ser que amb el temps l'angoixa vagi a més. A l'hospital local, la Yojo Sato, de 65 anys, i la seva germana Hirmonim, de 69, busquen frenèticamet una altra germana i una néta; el seu germà va sobreviure però està hospitalitzat. "Tota la casa ha desaparegut -diuen-, pensem que estan morts".

El record de la II Guerra Mundial

La zona costanera del nord del Japó, la més castigada pel tsunami, és una àrea eminentment rural i on hi viu majoritàriament gent gran. En Hirato Wako mirava ahir les ruïnes del petit poble de pescadors de Yuriage -a prop de la ciutat de Natori-: esquelets d'edificis, acer doblegat i cadàvers i més cadàvers. En Wako només havia vist un espectacle semblant durant la Segona Guerra Mundial. "He viscut els bombardejos de Sendai", deia Wako, de 75 anys, en referència als bombardejos de l'Aliança a la ciutat més gran del nord del Japó, "però això és molt pitjor", afegia.

El tsunami i la crisi nuclear han fet que la gent gran que viu als pobles arrasats revisqui un passat de privacions que els seus fills no han conegut mai. La majoria de joves de la zona han marxat a les grans ciutat per buscar feina i els vells que s'han quedat s'enfronten altra vegada a la devastació i la possible contaminació per radiació, que exigeixen una tasca similar a la de finals de la guer ra: la reconstrucció de tot un país.

Al llogaret de Yuriage, poca gent gran ha pogut resistir la força de l'onada. En Saga Yuta, de 21 anys, explica que quan va arribar al punt d'evacuació -just abans del tsunami- es va trobar un munt de gent gran que s'amuntegaven a l'escala i intentaven pujar tan ràpid com podien. El primer impacte del tsunami va fer tremolar l'edifici i els més joves van passar per damunt de la gent gran per salvar la pell. "No m'ho podia creure, és en aquests casos quan es veu el millor i el pitjor de la gent", diu en Saga. Una dona li va lliurar el seu fill: "Sisplau, almenys salva el nadó!", va dir-li mentre l'aigua gairebé li arribava al coll. En Saga va agafar el nadó i va córrer escales amunt. Molts dels que eren als peus de l'edifici encara no han aparegut.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT