Publicitat
Publicitat

L'antic art de la retallada

Fa anys vaig conèixer l'última supervivent de tres germanes solteres, unes modestes modistes que vivien a la plaça de Sant Pere, a la Barcelona vella. Tota la vida havien tallat i retallat, i aleshores la Mercè ja només retallava records: explicava històries de la Guerra del Francès que havia sentit a l'avi. Escoltar-la era entrar al túnel del temps. Vaig sortir d'aquell pis fosc amb paper moneda de la República i un joc de plats Duralex, que per a ella eren símbol de luxe i modernitat.

La imatge m'ha retornat ara que amb la crisi i les retallades en els pressupostos públics es parla de nova pobresa, de gent que ha viscut bé i de cop va caient en el pou, es va tancant en un món petit de subsistència, es va desconnectant de la realitat i es refugia en els records. Som just en aquell punt en què l'ens amorf que coneixem com a classe mitjana, espantada, veu el forat negre del precipici. Per a una societat, és un moment perillós, com va passar a la República de Weimar, que va desembocar en el nazisme.

La supressió de la paga de Nadal als funcionaris hauria fet créixer la psicosi de crisi. (Algú va dir que als funcionaris no se'ls paga perquè treballin, sinó perquè consumeixin.) La gent hauria deixat de comprar i com que aquí la indústria depèn molt del mercat interior, doncs malament. Resumint, el moment respon a la famosa Teoria de la Manta: si estires pel cap, destapes els peus. Retallar és complicat. I ara mateix m'imagino la meva modista amb els peus fora de la manteta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT