Publicitat
Publicitat

Observatori d'europa

L'aprenent de Thatcher

L' euroescepticisme té moltes cares i gairebé totes conviuen entre els tories . David Cameron ha sabut, fins ara, com jugar amb totes. El primer ministre va aconseguir el lideratge del partit l'any 2005 prometent als furibunds anti-Brussel·les que els tories abandonarien el Partit Popular Europeu per constituir-se en un nou grup a l'Eurocambra declaradament euroescèptic i antifederalista. I allà són ara, a la dreta de la dreta, compartint bancada amb el populisme txec i letó.

En campanya electoral i en plena rebequeria per no haver pogut aturar la ratificació del Tractat de Lisboa, Cameron va tornar a obrir el catàleg de promeses euroescèptiques per oferir un projecte de llei, debatut aquesta setmana a la Casa dels Comuns, que pretén frenar la cessió de competències a la Unió Europea. A partir d'ara, qualsevol decisió comunitària important hauria de ser ratificada a Westminster i la modificació d'un Tractat s'hauria d'aprovar en referèndum -com passa ara a Irlanda-. Els ministres britànics que vagin a negociar a Brussel·les estaran lligats de mans i peus, sotmesos al vistiplau final del seu Parlament. Cameron oficialitza el mètode de la por a la reacció de la classe política britànica, que fins ara ha estat la coartada perfecta per aigualir qualsevol acord europeu.

El projecte de llei especifica, per exemple, que el govern no pot acceptar l'adhesió de la UE a la Convenció per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals si abans no ho autoritza el Parlament. No és una condició capriciosa. El Regne Unit ha estat denunciat davant la justícia europea per no respectar la convenció i negar-se a concedir el dret a vot a milers de presos encarcerats als centres penitenciaris del país. Però tanta salvaguarda dels interessos de la Corona, o si més no dels que els representen, no calma la rebel·lió euroescèptica. Desenes de diputats tories s'han enfrontat a Cameron aquesta setmana exigint un enduriment del projecte i afegint-hi una esmena per garantir que la sobirania del Parlament britànic estigui per sobre del Tribunal de Justícia Europeu. No ho han aconseguit.

El mal ve del continent
La Unió Europea és una ferida oberta per al Partit Conservador britànic des de fa més de 20 anys. Cada gran pas endavant de la UE ha debilitat el govern de torn de Londres. Margaret Thatcher i John Major ho saben bé, tot i que ells són els pares d'aquesta Europa a la carta cada cop més farcida d'excepcions a mida. Cameron segueix les passes de la seva heroïna política. L'ofensiva de la cimera europea de desembre per retallar el futur pressupost comunitari semblava emular el vell crit de guerra thatcherià " I want my money back " (vull que em tornin els meus diners!). L'actual líder dels conservadors no en té prou amb la tisora, també reclama la "repatriació" de competències.

Cameron ha modernitzat un conservadorisme on ja no queden euròfils com el Douglas Hurd o el Geoffrey Howe dels anys 90. L'euroescepticisme és central en el discurs del partit i en el debat social.

Gran Bretanya ha de decidir si vol formar part d'aquesta Unió que s'ha convertit en el primer mercat de les seves exportacions, i no únicament per torpedinar des de dins qualsevol esforç d'integració política. Potser el referèndum que han de plantejar és si cal abandonar definitivament la UE o quedar-s'hi i assumir-ne plenament les condicions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT