Publicitat
Publicitat

L'art de donar bones i males notícies

Bona notícia: dissolen les Corts espanyoles. La dolenta: les constitueixen d'aquí a unes setmanes". Ho escriu un amic al Facebook i al Twitter, i a algú li falta temps per replicar: "Sempre és millor donar primer les males notícies, així ja no ens fem il·lusions". A la tarda, al Parlament, em vindrà al cap aquesta conversa virtual. Estratègicament, el president Mas ho fa bé: d'entrada pinta un panorama negre, desolador. Després, per contrast, tot el que diu (i diu més aviat poc) semblen bones notícies. Bones intencions, si més no.

Tinc curiositat per veure els famosos passadissos on figura que es cou el present i el futur del país. "Hi posem més pebre del que hi ha", m'adverteix un col·lega amb molt d'ofici entre aquestes parets. Avui es tracta d'enterrar il·lusions, ja ho veig. Ara resulta que fins i tot els passadissos de la cambra catalana estan mitificats.

"Què, estàveu avorrits sense nosaltres?", ens pregunta Alícia Sánchez-Camacho. Enric Millo, portaveu del PP, va amb crosses. "Ara me'l tindran sis mesos de baixa...", lamenta ella. Per les retallades sanitàries, no cal dir-ho.

Poseu una periodista cultural a fer contracrònica política i optarà per la via fàcil: m'aferro al conseller Ferran Mascarell. "Hem fet el que es podia fer i més -em diu, sobre l'acord amb les majors -. El nostre repte és conquerir el mercat, posar un milió i mig de persones als cinemes en català". Ara encara no ho sé, però aquestes són les paraules més èpiques que sentiré al llarg de la tarda a la Ciutadella.

Quan veus d'adult el pati de l'escola on anaves, tens una decepció: el recordaves més gran. Em passa el mateix: l'hemicicle és molt més petit del que m'imaginava. Però això no és cap pati de col·legi, i menys avui, que els polítics es comporten i no fan campana. Estan tots asseguts i enganxats als respectius iPhones, fent gimnàstica de dits. Són els signes del temps. Jo mateixa escolto el president amb un ull al Twitter.

Una piulada compara el discurs de Mas amb el de Guardiola, però no hi sé trobar cap semblança. És una piulada visionària: al final de la seva intervenció, el president ens demanarà que els catalans fem pinya. No aclareix si aleshores serem imparables, com va dir en Pep, o imbatibles, per fer servir l'adjectiu de Joaquim Maria Puyal. "En Guardiola vol fer pinya, en Mas vol fer pinya...", comentarà Joan Puigcercós. I ell? "Jo, pobre de mi, estic de retirada. Ara torno a tenir vida privada. Els fills aviat em faran fora de casa".

Abans de la seva valoració d'urgència davant la premsa, Dolors Camats em pregunta si es posa l'americana. Li dic que sí i se la treu. A la solapa de l'americana descartada hi porta un pin amb un submarí, en defensa de la immersió.

Anna Simó m'enxampa caçant anècdotes i gairebé em dóna el condol: "No hi ha hagut gaire alegria, avui". La volen entrevistar en castellà per al Telediario i s'hi nega, amb fermesa: "Que em subtitulin". Deu ser per l'alegria continguda, però una mica més i em poso a aplaudir.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT