Des de les pàgines de The New York Times Mikhaïl Gorbatxov acaba de demanar al president Dmitri Medvédev que lideri un procés cap a "una democràcia real i eficaç". Medvédev sap que el que hi ha a Rússia és una democràcia paralítica i que el que Gorbatxov suggereix és passar la pàgina del règim de Putin un cop aconseguida una mínima estabilitat social, econòmica i geopolítica. Gor- batxov insinua, a més, que aquest 2011 hauria de tenir lloc la proclamació de Medvédev com a candidat a la reelecció el 2012. El president no ha negat que hi aspira, però el primer ministre Vladímir Putin no ha dit que hi renunciï, tot el contrari. La incertesa i la intriga estan garantides fins a l'últim moment.
El discurs de Medvédev a la Duma de fa un mes -un missatge de to obert, crític, propi d'un cap d'estat occidental- ha hagut de cohabitar amb el xou mediàtic que munta Putin cada any a mitjan desembre. Davant de les càmeres el primer ministre es presenta més amb l'ostentació de líder nacional que no pas amb la sobrietat d'un cap de govern. Amb tot, els papers -poli bo i poli dolent- es mantenen equilibrats. Medvédev escenifica la fascinació per Silicon Valley, la senzillesa d'asseure's amb Obama en una hamburgueseria per parlar del tractat de desarmament Start , o bé la preocupació per l'apatia que detecta en la política. I amb Putin, el president rus continua compartint el nou relat de contemporització amb l'OTAN i la UE, tan necessària per atreure inversions.
Ara com ara el tàndem sap aplicar un fràgil equilibri d'ambigüitats i no exposar-se a sotragades davant de situacions complicades com l'escalada xenòfoba a Moscou impulsada per l'extrema dreta protegida per l'entorn de Putin. O bé el restabliment del subministrament de petroli a la Bielorússia de Lukaixenko a corre-cuita pocs dies abans de les eleccions, un canvi d'estratègia -o només de tàctica, ja es veurà- quan la UE donava per fet el trencament del Kremlin amb el dictador bielorús, que en tornar a sentir-se fort va desencadenar l'onada repressiva.
Poques setmanes abans Medvédev havia encoratjat en el seu videoblog els demòcrates de Minsk, però era Putin qui mantenia i manté sota control les aixetes del gas i del petroli. I això Europa, tot i els moments d'idili amb Moscou, no ho ha de perdre mai de vista.
On el tàndem grinyola i perd més l'equilibri és en episodis com la condemna a Mikhaïl Khodorkovski. És on Putin no s'està d'exhibir el seu llenguatge més groller, i on sembla que Medvédev s'ha d'esforçar més per mantenir el seu look modernitzador, no incomodar els EUA o la UE i evitar distanciaments i, alhora, no fer enrabiar l'home que l'ha portat a la presidència. Un espai de poder prestat de manera que recorda com Stalin ungia Kalinin president de l'URSS i s'intercanviava amb Molotov el càrrec de primer ministre. Al capdavall, com deia el dictador soviètic, l'important no són les eleccions ni qui les guanya, sinó qui compta els vots.
I a Putin el fascina tant l'estètica estalinista del poder com dirigir el joc d'intrigues en què ha convertit el poder rus. Tres de cada quatre del quadres polítics i econòmics russos provenen del KGB, d'allà o ve ell. I per això el bon rotllo de la cohabitació amb Medvédev durarà mentre Putin pugui continuar dirigint una partida entre dos en què les cartes estan marcades. I tant l'un com l'altre saben quines són.
