L'escàndol força l'Eurocambra a limitar el poder dels lobis

BRUSSEL·LES / WASHINGTONSi hi ha algú que té clar el gran poder legislatiu que té avui dia el Parlament Europeu són els grups de pressió. Un exèrcit de lobistes es mou diàriament per l'Eurocambra amb una acreditació pròpia, de color marró, que els diferencia dels visitants ocasionals. Si més del 75% de la legislació que apliquen els estats de la Unió Europea es decideix a Brussel·les, els passadissos i despatxos de la capital comunitària són un terreny ben adobat per influir en el llarg procés legislatiu que es cuina a les institucions comunitàries, de la Comissió al Parlament, i amb els ministres que hauran de donar l'aprovació final.

L'escàndol revelat la setmana passada per la premsa britànica sobre una suposada compra d'influència a través de quatre eurodiputats, un espanyol, va forçar el Parlament Europeu a anunciar dijous passat que enduriran els controls sobre els grups de pressió.

Una professió ben antiga

L'origen del terme lobi cal buscar-lo als vestíbuls de la Cambra dels Comuns britànica de mitjans del segle XVII, on els ciutadans esperaven els seus representants per expressar els seus punts de vista. Tot i així, va ser als passadissos del Capitol dels Estats Units, 150 anys més tard, on la paraula va prendre el sentit de ciutadans que intenten influenciar els legisladors. Des de llavors, els Estats Units són el bressol dels grups d'interès i el precursor de legislacions per regular-ne la influència.

Actualment, Washington és la ciutat del món amb més professionals que treballen per a grups de pressió, uns 17.000, seguida de molt a prop per Brussel·les, amb 15.000. Dos centres de poder mundial on qualsevol empresa, sindicat, organització cívica o institució pública té un representant si vol pintar-hi alguna cosa. Per als diputats, governants i buròcrates, els grups de pressió són una peça clau del procés legislatiu, però sovint per a la ciutadania són sinònim de fosques negociacions, tràfic d'influències i tripijocs. La regulació de les seves activitats i la divulgació dels noms dels grups intenten influir les polítiques públiques milloren la transparència del sistema.

El model americà

Quan el 2005 la Unió Europea va començar a debatre sobre una futura regulació dels lobis va mirar cap als Estats Units, amb més de 70 anys d'experiència, però va fer cas omís dels seus errors. El 1938, el president Franklin D. Roosevelt i alguns congressistes, que creien que Adolf Hitler estava ajudant a finançar un moviment nazi als Estats Units, van impulsar la primera llei que regulava els lobis, tot i que no per restringir-los, sinó per controlar-los. L'objectiu principal era limitar la propaganda i els agents estrangers en les polítiques nord-americanes. Més tard, després de la Segona Guerra Mundial, una nova llei requeria a tots els professionals que tinguessin com a "principal propòsit" influir una legislació que es registressin i presentessin informes financers de les seves activitats. Feta la llei, feta la trampa. Els legisladors no van encertar a definir més precisament què s'entén per fer de lobi i un estudi va revelar el 1991 que d'una llista de 13.500 individus que s'anunciaven com a lobistes, només 3.000 estaven registrats. La reforma del 1995 va resoldre els problemes de definició i va incloure els advocats, que també ofereixen moltes vegades serveis com a grup de pressió.

Totes aquestes legislacions no van impedir nous i múltiples casos de corrupció política durant els anys 2000. El més famós va ser el cas Abramoff. Jack Abramoff és un lobista que va ser condemnat a presó el 2004 per haver subornat diversos legisladors. Tres anys després, el Congrés va aprovar una nova legislació per millorar l'accés electrònic a les dades dels grups de pressió (per qui treballen, quant es gasten, quina llei volen influir...) i va prohibir tot tipus de regals a legisladors pagats per lobistes.

El 2008, la Unió Europea va crear un registre de lobis per millorar-ne la transparència, tot i que el van fer voluntari. Christine Mahoney, professora de ciència política de la Universitat de Virginia i autora d'un estudi comparatiu entre els lobis europeus i nord-americans, afirma que per aconseguir una transparència real cal que el registre sigui "obligatori". La gran diferència entre els dos sistemes, segons Mahoney, és que la majoria dels polítics dels EUA són elegits i han de recaptar diners per a la seva reelecció. "Aquesta situació fa que els polítics nord-americans siguin més sensibles als interessos dels rics, ja que necessiten el seu suport per a la reelecció", conclou.