L'esquerra abertzale en el seu conjunt, alguna de les seves marques o la mateixa ETA, farà un reconeixement públic del dolor causat a les víctimes del terrorisme, segons ha pogut confirmar l'ARA a partir de diferents fonts d'aquest sector. Fins i tot hi ha un compromís explícit en aquest sentit i l'Estat en tindria coneixement, segons ha pogut contrastar. Seria un gest de cara a les víctimes del terrorisme diferent de les manifestacions habituals fins ara, que tendeixen a equiparar-les a les víctimes pròpies, des dels morts del GAL fins als presos i torturats per les forces de seguretat.
Els termes d'aquest posicionament han estat debatuts entre persones significatives dels poders de l'Estat i de l'esquerra abertzale, des de la comoditat personal de la no representació formal ni per part d'uns ni dels altres. Per a l'Estat -era aquesta perspectiva, més enllà de la governamental- calia una presa de posició de reconeixement de les víctimes causades per ETA, sense embuts ni l'habitual recurs de la simetria entre uns i altres. ETA podria reconèixer les seves víctimes i el dolor propi, però separadament, per evitar la clau de "conflicte" entre iguals que, ara com ara, és un dels punts del debat politicomediàtic. La resposta de qui coneixia bé la situació actual d'ETA i l'esquerra abertzale va ser tan contundent com la demanda: aquest reconeixement unilateral hi serà i més d'hora que tard.
El comunicat
En el comunicat de "cessament de l'activitat armada" de dijous hi ha el reconeixement de les víctimes pròpies (els morts, els presos, els exiliats...) i tothom ha trobat a faltar que es parli de les altres. Una porta tancada, però una porta oberta: ja han parlat d'ells i en parlaran més en la confecció del seu propi relat delscinquanta-dos anys d'història d'ETA,però ara toca que reconeguin les víctimes de les quals ells han estat responsables, els més de 800 morts, per començar.
L'Estat en conjunt -de fet, els tres poders: executiu, legislatiu i judicial- s'ha mobilitzat contra el terrorisme etarra i necessita aquest gest de l'esquerra abertzale per una qüestió de política davant de la gran pressió que exerceixen les associacions de víctimes oficials, amb gran ressò periodístic a la premsa de Madrid. El govern espanyol tindria poc marge de maniobra de cara a una eventual política penitenciària més flexible sense un gest com a mínim autocrític d'ETA. Però aquest gest es demanava també com una exigència moral, si més no aquest capítol va formar part de l'argumentari de les converses informals entre les dues bandes. Fonts abertzales expliquen que aquest discurs no és fàcil per a un col·lectiu que sí que ha viscut aquest mig segle en clau de conflicte, i que té, segons la fundació Euskal Memoria, 474 morts -dels quals 238 són militants d'ETA i 85 són només de la guerra bruta- i uns 700 presos a Espanya i França.
L'esquerra abertzale és conscient que aquest reconeixement del mal causat no serà fàcil, però tot i això el dóna per segur. L'acord de Gernika, el 25 de setembre del 2010, i la declaració de la conferència de Sant Sebastià, el 17 d'octubre del 2011, els ajuden, però, a convèncer els més refractaris al trencament de la simetria del patiment en un comunicat públic autocrític, si bé no en la percepció del contenciós, sí, clar i explícit, en el sofriment que ells han generat. En tots dos casos, l'acord de Gernika i la declaració d'Aiete, sorgida de la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià, es parla de reconeixement de les víctimes, del dolor causat i de reconciliació.
Hàbitats de distensió
No es parteix, tanmateix, de zero tampoc en aquest capítol. Des de les converses entre el govern socialista i ETA del període 2005-2007 fins ara, especialment els dos últims anys, s'ha avançat força en la creació d'hàbitats de distensió. L'Oficina d'Atenció a les Víctimes del govern basc, que dirigeix Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari Jáuregi, ha tingut actuacions en aquest sentit, i les experiències de contraposar patiments similars, independentment de la seva casuística, ha estat sempre positiva. També s'han fet trobades entre presos penedits i víctimes, de les quals han sortit fins i tot fórmules de rescabalament simbòlic.
El pare redemptorista Alec Reid, un dels mediadors del procés de converses del període 2005-2007, va dirigir experiències similars a Irlanda. Reid va arribar a Euskadi a través del sacerdot Joseba Segura, home de confiança del bisbe Uriarte, que també va fer tasques d'apropament i mediació. L'Església basca té present aquest tema, en el qual pot intervenir favorablement i sense problemes jeràrquics perquè en qüestions humanitàries no anirien al xoc ni tan sols els bisbes actuals, de perfil conservador. El bisbe de Bilbao, Mario Iceta, pròxim a l'Opus Dei, ha mantingut a la secretaria general de la diòcesi Gaspar Martínez Larrinoa, teòleg i economista, és un dels sacerdots més respectats i estimats al País Basc, i amb portes obertes a totes les cases, independentment de la confessionalitat i la ideologia.
El paper de les parròquies
La xarxa de les parròquies, amb els rectors també com actors socials en un país on el catolicisme, per tradició o fe, està molt arrelat, és una eina imprescindible per facilitar la convivència en nuclis urbans reduïts, on sovint les tensions han aflorat amb més facilitat que a les ciutats. Amb el rerefons de la idea catòlica del perdó, i amb la reconciliació com a fita encara que difícil, l'Església basca sap que li esperen deures pastorals.
