PARÍSSi fa cinc anys li haguessin dit que s'acabaria convertint en la gran esperança de la socialdemocràcia europea, François Hollande potser hauria respost amb la fina ironia que sol gastar. Després d'una dècada com a líder del Partit Socialista (PS) francès, Hollande es trobava enfonsat per les acusacions d'immobilisme i per la ferida oberta pel referèndum del Tractat Constitucional europeu, que va deixar el partit fracturat en dos blocs antagònics.
Quan va arribar l'hora d'escollir candidat presidencial, Hollande va retirar-se de la cursa, davant l'ascens imparable de la seva companya sentimental, Ségolène Royal, amb qui aleshores estava en tràmits de separació. Era el candidat més legítim, però també el que tenia menys possibilitats de guanyar: només un 3% dels simpatitzants socialistes es mostraven disposats a votar Hollande, hereu espiritual de Jacques Delors -potser encara més que la seva autèntica filla, Martine Aubry- i delfí d'un Lionel Jospin que sempre el va considerar gris per fer-li ombra.
Una combinació de l'atzar més improbable -després de la retirada de l'ultrafavorit DSK- amb una mena de recompensa del karma polític el situen avui com l'aspirant més ben posicionat per conquerir l'Elisi a les presidencials de la primavera. Si els sondejos no enganyen, Hollande podria convertir-se en l'únic cap d'estat progressista d'una gran potència europea.
Negociar amb Merkel
Durant el seu mandat, el conservador Jacques Chirac es va veure obligat a entendre's amb el laborista Tony Blair i el socialdemòcrata Gerhard Schröder. Fins i tot va establir una estreta amistat amb Schröder, cosa que va rellançar l'aleshores debilitat eix francoalemany. Però si Hollande resulta vencedor haurà de negociar amb homòlegs menys amistosos, poc disposats a buscar alternatives a les retallades com a receptes anticrisi. En especial, la cancellera Angela Merkel, conscient de la seva posició de força en les relacions bilaterals.
Hollande ha advertit que si guanya viatjarà immediatament a Alemanya per invalidar l'acord sobre el nou Tractat europeu que han segellat Merkel i Sarkozy i negociar-ne un de nou que no només prevegi l'austeritat sinó també el retorn al creixement. Però el candidat socialista podria haver sospesat malament el poder acumulat de Merkel, així com els efectes perversos que tindria aquest en uns mercats encara inestables, com li retreu la dreta francesa.
Un programa només econòmic
Per assolir la victòria, Hollande ha presentat un programa centrat de manera gairebé exclusiva en l'economia, pensat per gestionar l'estratosfèric deute francès i per preparar la sortida de la crisi. La xifra és de 20.000 milions, que s'hauran de costejar amb impostos als més rics i als bancs. Hollande sembla haver entès que no serà una campanya per redefinir els pilars d'una socialdemocràcia oxidada, sinó per proposar solucions immediates per a una Europa que vol cures intensives.
La reflexió ideològica sobre el socialisme modern, per ara raquítica, queda relegada als marges. La incògnita és si una victòria d'Hollande pot acabar impulsant un corpus ideològic innovador. O bé convertir-se en una simple excepció francesa en un mapa europeu pintat de blau, i amb concessions a Merkel. El final de moment queda obert.
