Més enllà de la victòria sense precedents de CiU a Barcelona i altres ciutats catalanes, les últimes eleccions municipals del 22-M van comportar altres girs històrics a nivell nacional pel que fa al comportament dels votants. Per primera vegada des de la Transició, el vot de dretes aconsegueix igualar el d'esquerres en uns comicis locals que eren terreny propici per als partits progressistes. Igualment, la suma d'electors de formacions nacionalistes i sobiranistes ha superat lleument la de les forces sense grup a Madrid, un altre resultat mai vist abans en unes municipals.
El comportament dels votants ha estat sempre diferent segons el tipus d'eleccions i aquest últim període electoral no ha estat una excepció, però la consolidada hegemonia històrica dels partits d'esquerres als ajuntaments no ha estat suficient per frenar l'ascens de les opcions més conservadores. De fet, el còmput de vots progressistes mai havia baixat del 50% en unes municipals i sempre havia estat un mínim d'un 10% més del de vots de dretes -en alguns casos, com el 2003, l'havia superat per més de vint punts.
Tanmateix, el 22-M, el manteniment d'ICV-EUiA i la pujada de la CUP no van ser suficients per compensar la davallada de PSC i ERC i l'ascens de CiU i PP (i PxC). El suport a les esquerres es va reduir fins al 44,71% de les paperetes, mentre que les dretes van sumar-ne un 42,18% -la resta van anar dirigides a llistes independents o locals-. Així, mentre el 2007 les forces progressistes s'imposaven en 35 de les 41 comarques, el 2011 es va produir un empat tècnic i van rebaixar el control a 20 per 21 de conservadores.
On més bé van resistir les esquerres és a la zona est: a l'àrea metropolitana -excepte el Barcelonès i el Maresme- i les comarques gironines. A la resta del país les superen les dretes. En 13 casos, fins i tot, per més d'un 10% de diferència.
Malgrat tot, el resultat va ser molt millor per als partits progressistes el 22-M que a les catalanes del 28-N de l'any passat. Llavors, la majoria conservadora va ser contundent: un 53,2% dels vots per un 32,75%, 20 punts de diferència reconvertits en empat en mig any, una diferència causada en gran part pel vot variable d'uns comicis a uns altres que no amaga el canvi de tendència electoral.
Majoria nacional catalana
L'altra gran novetat d'aquestes municipals apareix en llegir els resultats en clau nacional. Tot i que en les eleccions del 1983 les forces sense grup propi a Madrid van superar per més de vint punts els vots dels partits nacionalistes, a partir dels següents comicis locals la diferència es va fixar al voltant del 10% i s'havia mantingut estable en favor -bàsicament- dels electors de PSC i PP per sobre dels de CiU i ERC. Aquest equilibri es va trencar el 22-M.
Malgrat la davallada dels republicans, en aquest àmbit l'ascens de la federació nacionalista i la irrupció de la CUP i SI va aportar al conjunt d'aquests partits un 39,46% dels vots, just per sobre del 39,03% que van rebre socialistes i populars.
Com que el votant nacionalista i sobiranista, tot i que -fins ara- minoritari, es concentrava en comarques poc poblades, ja el 2007 s'imposava en 32 de les 41. El canvi en el mapa no és tan exagerat com en l'anàlisi respecte a l'eix social i suma una comarca més, tot i que amplia el marge en gran part de les ja seves. I, en aquest cas, els resultats també són molt diferents respecte a les catalanes del 28-N, quan CiU, ERC i SI van concentrar el 48,72% dels vots contra el 34,14% de PSC i PP.
La dualitat entre els resultats dels comicis municipals i autonòmics es manté i, en el segon cas, la mitjana del vot és més conservador i sobiranista. Tanmateix, l'ascens de CiU provoca que el color dels ajuntaments cada cop s'assembli més al del Parlament. L'esquerra -i sobretot el PSC- està perdent el seu principal feu: el món local.
