Washington directe
Crònica 23/01/2011

L'eterna espera d'un discurs inspirador

Obama Pronunciarà dimarts que ve el seu discurs de l'estat de la Unió. Darrere seu ja no hi veurem Nancy Pelosi, sinó John Boehner, el nou 'speaker', que al capdavant de la flamant majoria republicana acaba de rebutjar la reforma sanitària Expectació Però més enllà dels equilibris polítics del moment, els nord-americans tenen raons prou profundes per escoltar un discurs presidencial

3 min

Una excitació creixent de compte enrera recorre Washington aquests dies: dimarts que ve, Barack Obama sortirà de la Casa Blanca en direcció al Congrés per pronunciar el discurs de la l'estat de la Unió. A la Cambra de Representants l'estaran esperant els 435 congressistes, els 100 senadors, els 9 jutges del Tribunal Suprem, els caps de l'estat major, una representació del cos diplomàtic, el vicepresident i tot el govern, excepte un dels secretaris, designat a sorts, sobre qui recauria la presidència en cas que una catàstrofe acabés alhora amb la vida d'Obama i tota la cadena successòria. I, per descomptat, l'estarà esperant un operatiu integral de llums i càmeres que transportarà la imatge del president en HD fins a les fronteres més remotes del país i a les tropes desplegades per tot el planeta. Seran les nou en punt, les tres de la matinada a Catalunya Per què tanta expectació? Al cap i a la fi es tracta d'un ritual sense sorpreses pensat perquè el president compleixi amb l'obligació constitucional d'informar el legislatiu sobre la marxa del país. I, certament, se n'espera amb interès el contingut però no és difícil endevinar de què parlarà Obama. Ni l'acte, ni el missatge, doncs. El que el país espera enjogassat són les paraules, les frases, l'actuació del president. Està esperant un discurs. I als EUA es deleixen per un bon discurs.

Els discursos són un element fonamental de la tradició política del país. En democràcia, per guanyar cal convèncer, i aquí ja fa més de dos-cents anys que els aspirants al servei públic s'esforcen a seduir amb unes paraules que el poble espera a escoltar abans de decidir-se.

Els nord-americans volen dels polítics que no els collin amb impostos i que solucionin els problemes, com a tot arreu, però estan acostumats també a esperar-ne l'escalfor d'un consol, l'energia d'una crida a l'acció, el sentit d'una direcció a seguir i, per damunt de tot, la inspiració per continuar creient en els mites fundacionals.

Un discurs que inspiri, ni més ni menys. Aquesta és la mesura de l'èxit. Un discurs que capturi les pors i esperances del present. Un discurs que pugui ser recordat, i que si el president està tocat per la vareta de la història, s'acabi ensenyant a les escoles i es gravi sobre la pedra d'un monument. L'ànima nord-americana s'alimenta encara del Discurs de Gettysburg , una peça de pau, pietat i perdó pronunciada per Lincoln davant un cementiri de la Guerra Civil. O del primer discurs inaugural de Roosevelt amb allò de "A l'única cosa que hem de tenir por és a la por mateixa". Tothom sap qui va dir "He tingut un somni" i milions de nord-americans podrien citar Kennedy de memòria i el seu "No us pregunteu".

Precisament, dijous passat, Obama va recordar el 50è aniversari de la presa de possessió de Kennedy dient que tot i el mig segle transcorregut, hi ha alguna cosa en aquell dia que encara sentim com a "immediata, nova, urgent i excitant". La perdurabilitat d'aquell discurs del 20 de gener del 1961 és tot menys una casualitat. Kennedy va indicar clarament el seu speechwriter Ted Sorensen que volia un text optimista, constructiu, que no sonés crític amb l'antecessor, que parlés al món, i sobretot, que fos curt. Va durar 14 minuts.

Però això no és tot. Sorensen havia observat que Lincoln, a Gettysburg, va fer servir molt poques paraules polisil·làbiques, i d'aquí va sortir el tall esmolat de l' ask not, que, pronunciat amb passió per un jove telegènic, va anar de dret al cànon americà. Potser tot això ajudarà a entendre la complexitat americana: una societat pràctica però encara capaç de vibrar amb una frase exaltant. Per això, aquí, escriure discursos és una assignatura universitària; la crítica de discursos, una especialitat periodística, i el desig de posteritat a través de les paraules, una obsessió presidencial.

stats