L'eufòria d'una cimera avorrida
Ni drama, ni amenaces de trencament, ni exhibicions de poder francoalemany. La primera cimera des del 2010 en què Grècia no és el plat fort. Aquest cop els problemes s'havien desactivat abans d'arribar. Tot el que podia empantanar l'agenda del dia, fora. Encara no s'havien reunit i ja pregaven per una cimera de perfil baix.
La Unió Europea té un nou mantra i es tracta de repetir-lo a veure si entre tots se l'acaben creient. A les conclusions finals de la reunió de caps d'estat i de govern de dijous i divendres surt quinze vegades la paraula creixement , i només una referència a la crisi . La recessió s'estén ara, fins i tot, en aquelles economies -com l'holandesa- que fins fa quatre dies donaven lliçons de rigor i les previsions de l'atur a Europa continuen a l'alça, però ha arribat el moment de tunejar la realitat. I en això, cadascú tria el color i els accessoris que més li convenen.
"Estem girant full" de la crisi, assegurava un forçat Nicolas Sarkozy. Els seus ulls miraven els periodistes de Brussel·les, però ell només hi veia l'horitzó electoral que l'allunya cada dia més de repetir mandat a l'Elisi. La cancellera alemanya, Angela Merkel, en canvi, s'agafava fort a la prudència i recordava que l'eurozona encara té a l'horitzó "dos o tres anys" per recuperar la competitivitat i la confiança.
En aquesta cimera de les contradiccions, on es va parlar de créixer i es va firmar un pacte per l'austeritat, l'eufòria de l'avorriment es va esvair en un tres i no res.
La sobirania de Rajoy
Els líders europeus van topar de cara amb la carta de presentació gallega del nou president espanyol. Mariano Rajoy, que durant els dos dies de reunió va anar amb molta cura de no discutir les xifres del pressupost espanyol amb els seus col·legues, anunciava, en acabar, a la premsa que l'objectiu de reducció del dèficit per a aquest any es quedarà en el 5,8% i no pas en el 4,4% promès pels socialistes. El que més va molestar a Brussel·les van ser les maneres. "No ho he explicat a ningú ni tinc perquè fer-ho -treia pit Rajoy-, és una decisió sobirana d'Espanya". Caram. Molta fermesa per part d'algú que sap que, tard o d'hora, necessitarà que la Comissió Europea li rebaixi l'objectiu que Madrid s'havia autoimposat, d'algú que s'arrisca a una sanció comunitària, i que encara vacil·la amb un pressupost que ja hauria d'haver presentat l'any passat. Des de Brussel·les, Rajoy també devia tenir els ulls fixos en l'horitzó d'unes altres eleccions, les d'Andalusia.
Però, en aquest mercat de Calaf que és la Unió Europea, on tot es negocia i tot té un preu, el nou president espanyol té dos mesos per començar a trobar aliats. Té fins al juny per aconseguir que la Comissió relaxi uns objectius de dèficit que la recessió ha convertit en impossibles per a mig Europa. Angela Merkel va marxar empipada amb Rajoy. La cimera es va tancar sense drama senzillament perquè es va voler que fos així. La crisi encara hi és.
