L'èxit del Cacaolat no garanteix Que sobrevisqui

Fa 80 anys, un jove Joan Viader va descobrir en una petita granja al carrer Xuclà de Barcelona una barreja de cacau, sucre i llet aparentment senzilla però que va resultar única i va suposar el naixement del primer batut de xocolata de fabricació industrial de què es té constància a tot el món: el Cacaolat. Actualment propietat de Nueva Rumasa, Cacaolat no ha escapat dels greus problemes econòmics del conglomerat que controla la família Ruiz-Mateos. El grup que controla Cacaolat, Clesa, és una de les deu empreses que ha demanat el preconcurs de creditors.

Això suposa l'avantsala de la suspensió de pagaments, cosa que preocupa, i molt, els 400 treballadors que Cacaolat té avui dia. La plantilla no tem per les vendes ni per l'acceptació d'un producte que ha tingut un èxit inqüestionable al mercat català, on va néixer. El que temen de debò els treballadors és veure's arrossegats per la ruïna d'altres empreses del grup Nueva Rumasa.

Un clam per la independència

Ja fa mesos que hi ha endarreriments a l'hora de cobrar les nòmines. L'últim ha estat de 30 dies i els representants de la plantilla han acabat per recórrer a la Generalitat. Avui mateix, representants del Govern es reuniran amb l'empresa per conèixer de primera mà la situació després de la crisi que afronta Nueva Rumasa.

Segons va explicar a l'ARA el responsable de la Federació Agroalimentària de UGT, David Papiol, al Govern se li va exigir fa uns dies un compromís perquè, si al final el concurs és inevitable, es mulli per buscar socis inversors que salvin el futur de l'empresa. Papiol creu que els resultats de Cacaolat, un producte "del tot viable", es veuen condicionats per l'obligada solidaritat amb la resta d'empreses del grup.

Els milions recaptats el 2007, quan Nueva Rumasa va vendre's uns terrenys de la fàbrica del Poblenou, havien de servir per construir un nou centre productiu a Llinars del Vallès i traslladar-hi tots els treballadors. Aquesta inversió, d'uns 40 milions d'euros, no es va fer mai i la situació financera actual ha obligat a aparcar-la. "Els diners de la fàbrica van marxar a Madrid i ja no han tornat", va lamentar Papiol. Al seu parer, sense arrossegar aquests llasts, la situació de Cacaolat seria ben diferent.

L'expansió arruïna els fundadors

Cacaolat continua fortament arrelada a Catalunya, principalment en l'imaginari de totes les generacions que n'han pres i l'han identificat com una beguda de casa. Però ja fa 30 anys que la gestió de la marca i els seus destins no estan en mans dels empresaris fundadors. Segons va explicar a l'ARA Jordi Viader, doctor en història contemporània i fill de l'ideòleg del batut, l'aventura expansionista a Madrid als anys 60 va tenir uns resultats econòmics nefastos i va precipitar que el 1974 Clesa acabés comprant Cacaolat, que llavors ja era propietària de Letona.

Totes les empreses amb una llarga història al darrere acostumen a haver-ne vist de tots colors. En el cas de Cacaolat, els seus inicis prometedors no la van salvar de viure episodis difícils i dolorosos. L'arrencada vertiginosa de la producció en plena II República, l'any 1933, es va veure truncada per la Guerra Civil i la dictadura, que van obligar a deixar de produir el batut durant 14 anys per la manca de matèries primeres de qualitat.

El 1950, Cacaolat va tornar al mercat, on ja es van trobar amb competidors. "La mateixa fórmula", anunciaven els cartells publicitaris quan la fàbrica de Letona -on els Viader eren socis majoritaris- va tornar a envasar ampolles de Cacaolat.

Per a Jordi Viader, que és autor de la tesi 100 anys d'indústria làctia a Catalunya , la pèrdua del control de Cacaolat per part d'empresaris catalans va coincidir amb un entorn de declivi de la gran indústria làctia catalana. Fins aleshores marques líders com Letona, Ram i Rania havien dominat el mercat interior, però van acabar dissoltes o diluïdes en grans corporacions. "La política de l'Estat aquells anys tampoc ens va anar gaire a favor", assegura Jordi Viader.

Més enllà d'aquesta convulsa història, els 400 treballadors que segueixen a la fàbrica de Poblenou i al centre de distribució de Parets del Vallès lluiten ara per mantenir viu el producte. Apel·len a la tradició, a la història, als sentiments fins i tot, però sobretot, al futur d'un producte que agrada, que té mercat i que es ven.