La Diada d'enguany està marcada per l'amenaça que plana sobre el model d'immersió lingüística que s'aplica a les escoles catalanes. Després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emetés, el 2 de setembre, una interlucutòria que obliga el Govern a fer del castellà llengua vehicular a l'escola, mestres, pares, sindicats i tots els partits polítics, excepte el PP i Ciutadans, han mostrat el seu rebuig a aquest ultimàtum. Bona prova del consens polític i social que desperta l'ensenyament en català és que la junta de portaveus del Parlament aprovarà una declaració que reclama que el català continuï sent l'única llengua vehicular en el sistema educatiu del país. CiU, PSC, ICV-EUiA i ERC han acordat un text en defensa de la immersió lingüística, un model "d'èxit i de cohesió social reconegut internacionalment".
Fins i tot el president de la Generalitat, Artur Mas, ha dit que cal defensar la immersió "peti qui peti". I és que l'amenaça del TSJC posa en perill un model que, com ha dit la consellera d'Educació, Irene Rigau, en més d'una ocasió "garanteix el domini del català i del castellà i la cohesió social". El clam a favor d'un model que ha estat un dels èxits del restabliment de la democràcia s'ha estès també al món jurídic i veus autoritzades han defensat, des de diferents àmbits, els beneficis de la immersió lingüística, que assegura no només el coneixement de la llengua pròpia del país sinó també del castellà, per sobre, fins i tot, d'algunes comunitats de l'Estat espanyol monolingües, com demostren diversos estudis.
Reivindicacions arreu del país
La defensa de la immersió lingüística també ha arribat al carrer. El rebuig a la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya centrarà la manifestació de la Diada Nacional que cada any organitzen entitats i plataformes de la societat civil. La manifestació convocada sota el lema "Som una nació. Volem un Estat propi" i que homenatjarà l'expresident del Parlament Heribert Barrera també farà una crida a la desobediència civil i comptarà amb una segona pancarta amb el lema "Jo no acato" en referència a la sentència. I demà, coincidint amb l'inici del curs escolar, la coordinadora Somescola.cat ha convocat concentracions ciutadanes arreu de Catalunya amb l'objectiu de refermar el suport a l'escola catalana i al model de cohesió social que ha funcionat sense problemes durant els últims 30 anys. També es demana que, aquest mateix dia, les escoles pengin un cartell en defensa del model d'escola catalana.
Garantia d'èxit
Però les veus a favor del model d'immersió no només han vingut des del món institucional. Hi ha centenars d'històries de gent anònima que avalen l'èxit de l'educació en català i l'ARA n'ha recollit onze per celebrar aquest Onze de Setembre. Moltes són històries de fills d'immigrants andalusos, castellans, bascos o extremenys que van venir a Catalunya a buscar més oportunitats. Els seus fills van viure en primera persona la implantació d'aquest model educatiu en català i avui en dia dominen les dues llengües oficials a la perfecció i porten els seus fills a escoles on encara es gaudeix d'aquest sistema. Alguns han format famílies catalanes o han fet del català la seva professió, sense renunciar a la seva llengua materna.
Altres històries tracten de nouvinguts d'altres països que avui, gràcies a l'escolarització en català, s'han integrat, treballen a Catalunya i són catalans. Ells són l'exemple que la immersió garanteix el mateix nivell de català que de castellà i no entenen que es qüestioni un model que a ells els ha obert tantes portes.
«El meu cas és contundent: si no hagués estat pel model d’immersió lingüística, ara jo no seria el que sóc»
El primer contacte de la Maribel amb el català va ser a l'escola. Amb els pares -d'origen murcià- i els germans parla en castellà, la seva llengua materna. També amb els amics de la infància. "El meu context sempre ha estat castellanoparlant". Viu a les Roquetes (Sant Pere de Ribes), un municipi que va créixer amb la onada migratòria dels anys 60 i on "hi ha poca gent que parli català", explica. El seu entorn, doncs, no era el més propici per acabar sent mestra de català, però ho atribueix a l'actual model d'immersió lingüística. "Estic segura que no dominaria el català com ho faig sense la immersió. Jo ara no seria el que sóc i no hauria estat possible que em dediqués al que em dedico: donar classes de llengua i literatura catalana a secundària i batxillerat". Per a la seva mare és un orgull que la seva filla es guanyi la vida ensenyant català. La Maribel diu d'ella que "és un exemple d'adaptació a la terra que l'ha acollit". Per a aquesta jove mestra, el seu context bilingüe no representa cap problema: "Com més llengües millor!" Lamenta que ara es qüestioni un model que ha funcionat durant 30 anys i del qual ella és el viu exemple. "Qui es passegi per Barcelona sap que el castellà no està en perill, al revés, has de fer un esforç per parlar català". Aquesta és la llengua en què es comunica amb la seva parella i amb els amics que ha fet de més gran. Quan arribi el moment, es veu parlant català als seus fills. "No podria predicar una cosa que no faig", assenyala. I és que en algunes de les aules que ara trepitja com a mestra, ha vist una altra realitat: alumnes que pràcticament no utilitzen el català. "No són la majoria però hi ha instituts on he de dir als alumnes que els baixaré la nota si no parlen català almenys a les classes".
«El sistema d'immersió lingüística afavoreix l'aprenentatge d'idiomes»
A Dídac Lee, a la dreta de la foto, li agrada definir-se com a "figuerenc orgullós" i com a fill d'una de les primeres parelles d'immigrants que es van establir a l'Alt Empordà. Aquest emprenedor, que ara també és directiu del Barça, va viure la immersió lingüística mentre estudiava primària. "D'un dia per l'altre vaig passar de ser Diego a ser Dídac", diu. A casa, els pares -que són de Taiwan- parlaven amb ell i el seu germà en xinès, i fora ells parlaven en català i castellà. I així s'ha construït una identitat multicultural, tot i que ell assegura que se sent "català i catalanista". Creu que la immersió lingüística afavoreix no només el català sinó l'aprenentatge d'altres idiomes.
«Jo no sabia ni escriure el català amb 10 anys. Avui és la meva llengua materna»
La seva primera relació amb el català va ser traumàtica. Amb 10 anys els pares la van treure d'una escola privada on només s'estudiava en castellà i la van matricular a la pública. El primer dia la mestra la va cridar a la pissarra per fer un dictat. "Jo no sabia ni escriure en català", diu. Aquell desconeixement va alarmar la professora i van posar-li unes classes de reforç. Ella va demanar als amics, amb qui fins llavors parlava castellà, que ho fessin en català. Així, al cap de poc va aconseguir tenir el mateix nivell que els seus companys de classe. Amb els anys la importància del català ha crescut i avui considera que és la seva llengua materna, tot i que amb el pares parla en castellà.
«A mi la immersió lingüística m'ha ajudat perquè si coneixes l'idioma, estàs coneixent els catalans»
Sabia que existia el Barça, però del català no n'havia sentit a parlar mai fins que l'any 1996 va arribar a Osona gràcies a la política de reagrupament familiar. Youcef Allaoui és fill de la primera onada d'immigrants marroquins que es van instal·lar a la comarca d'Osona. Primer va venir el seu pare i sis anys després el van seguir la mare i cinc fills. Aquí va néixer una sisena germana amb qui el Youcef de vegades parla ara en català. I això que quan va començar l'escola no podia ni anar al lavabo perquè no sabia com demanar-ho. "Sembla que estiguis escalfant la cadira, però no és així perquè al final t'adones que cada dia entens més coses", explica. Per ell, la relació amb professors i companys va ser essencial per aprendre el català. "Que et parlin i et sentis ben acollit és important perquè al final acabes relacionant la llengua amb l'afecte que et demostren". En tres mesos va aprendre català i castellà -gràcies a l'escola i als mitjans de comunicació- però el castellà, tot i parlar-lo perfectament, no l'utilitza. Principalment, es relaciona en àrab i en català. Per això el molesta que hi hagi gent que en veure el seu color de pell se li dirigeixi en castellà donant per fet que no entén el català, quan és l'idioma que parla, fins i tot, amb alguns companys marroquins. "Quan canvies al castellà per dirigir-te a un nouvingut no l'ajudes, al contrari".
El Youcef és educador social i psicopedagog i treballa per a un sindicat d'assessor jurídic en temes d'immigració. També és professor universitari. "A mi la immersió lingüística m'ha obert portes perquè si coneixes l'idioma, estàs coneixent els catalans. És essencial", diu. Si un dia té fills creu que els parlarà en català i en àrab. "Evidentment no s'ha de perdre l'origen, però també els parlaré en català perquè és l'idioma que veig que parlen tots els nens marroquins a Osona".
«La immersió va ser un procés normal. M'encantava poder escriure en català»
La Montserrat té 47 anys i representa un dels casos més comuns: pare de Burgos i mare d'Almeria. La immersió la va enganxar a sisè. Tot i que el seu entorn era castellà, va viure el procés de manera "natural" i li agradava tant escriure en català que va rebre diversos premis per Sant Jordi a l'institut. Anys després va conèixer el Manel, de Saragossa, que va venir a Catalunya de jove. Tot i que entre ells dos parlen castellà, quan va néixer el seu fill van decidir parlar-li en català. Així, a l'hora de sopar barregen els idiomes sense cap problema.
«L'escola en castellà no et permet aprendre bé el català, però no a la inversa»
Meritxell Humbert defensa aferrissadament la immersió lingüística. "És un model molt vàlid". Primer, perquè és el que ha permès que el seu marit, Carles Hernández, d'origen castellanoparlant, ara parli en català amb els fills i, segon, perquè coneix els resultats de no ensenyar català a l'escola. "El meu pare és catalonoparlant, però en canvi el parla i l'escriu pitjor que jo perquè a la seva època no s'estudiava", explica. Considera que "l'escola en castellà no et permet aprendre bé el català, però no a la inversa". "Ho veig amb els meus fills: ells parlen i escriuen perfectament en castellà i ja m'agrada que el dominin". No obstant això, a casa es parla català i amb l'àvia i altres familiars paterns, castellà. Aquesta és la llengua materna del Carles, fill de pares andalusos que van arribar als anys 60. A Vilanova del Camí, on es va criar, el castellà era l'idioma d'ús habitual. "Jo parlava castellà a tot arreu excepte a les classes de català", recorda. Tot i que sempre va ser un bon estudiant, va ser ja d'adolescent -quan va entrar a l'institut a Igualada- que va acostumar-se a parlar en català. Progressivament, el seu entorn es va catalanitzar i el Carlos va passar a ser el Carles, excepte per a la seva mare. Ara és l'idioma que fa servir, tant a la feina com a la vida privada. "La família que he creat és catalana, però si les classes s'haguessin fet en castellà, ara no parlaria català", assegura convençut.
«Com a professor he estudiat la immersió i sé que genera grans beneficis»
El Carles recorda que a casa seva, de petit, "tot era en castellà". Tot i això, els seus pares -ell és d'Almeria, i ella, de Badajoz-, instal·lats a Sant Boi, sempre van insistir molt que aprengués el català. El seu primer contacte amb la llengua va ser a l'escola, "després de la mort de Franco", diu. Li va costar una mica però va ser qüestió de temps. Ara és mestre de primària i dóna totes les classes en català. Diu que com a professor ha estudiat molt la immersió i sap que genera grans beneficis. A casa, amb la dona i el fills, parlen en català.
«I el cas contrari? El meu entorn és català i el castellà l'he après gràcies a l'escola»
Mònica Rius personifica l'altra cara de la immersió lingüística: catalanoparlants que gràcies al castellà que van aprendre a l'escola ara són bilingües. Explica que a Almatret (Lleida), el poble d'uns 400 habitants on va créixer, el castellà no es parlava. "El meu entorn és català i el castellà l'he après a l'escola i considero que el parlo i l'escric perfectament", diu. Defensa l'actual model d'immersió lingüística perquè li ha permès formar-se en la seva llengua, el català, i aprendre també castellà: "Amb l'assignatura de castellà a l'escola és suficient. Jo m'expresso correctament i consumeixo cultura en els dos idiomes", assegura. A més, explica que a mesura que anava pujant el grau d'educació, el castellà s'anava fent més present. "A la carrera de dret quasi totes les assignatures eren en castellà". Considera que el català és l'idioma minoritari i per això s'ha de protegir. La Mònica viu ara a Viella i el primer que ha fet ha estat posar-se a estudiar aranès.
«Parlar perfectament català m'ha obert moltes portes i no he patit prejudicis»
Encara hi ha gent -polítics inclosos- que se sorprèn quan senten "un negre parlant català am b accent gironí". "Se'ls desmunten molts esquemes", diu aquest fotoperiodista nascut a Barcelona. Eddy Kelele explica que parlar català l'ha ajudat en la seva trajectòria i ha desactivat prejudicis racials. La immersió lingüística el va agafar mentre estudiava secundària i fins llavors el seu idioma d'ús habitual era el castellà, llengua amb què parla amb la seva mare, Penninah Ivy Grange, d'origen guineà. "Si no fos per l'escola, seria castellanoparlant", diu. Amb 12 anys, la família es va mudar a Salt. Llavors no hi havia immigració: "A totes les escoles on he estudiat era l'únic negre", recorda. Ara, a les aules de Salt hi ha nois d'orígens diversos i l'Eddy els aconsella parlar en català. "La llengua és un element integrador i qualsevol nouvingut que parli bé el català té més portes obertes".
«És un avantatge parlar idiomes i, si el català no és a l'escola, s'acabarà perdent»
Quan Annabelle Ensargueix va arribar a Roses amb sis anys no parlava ni català ni castellà, només francès. La seva mare havia vingut des de França a fer la temporada turística i van decidir establir-se a l'Empordà. La llengua no va ser un problema: "En un mes vaig aprendre castellà perquè era el que els nens parlaven al pati i al cap de tres mesos ja sabia català", ja que era l'idioma en què es feien les classes. A casa i amb la família continuava parlant en francès. Ara diu que se li fa difícil dir quina és la seva llengua. "Bàsicament la vida la faig en català perquè és el que es parla a l'Empordà, però a la feina -és arquitecta tècnica- utilitzo el castellà i amb la mare el francès". I afegeix: "Sóc trilingüe i tinc el mateix nivell de català que de castellà". Per això troba absurd qüestionar el model d'immersió lingüística. "És un avantatge parlar idiomes, i si el català no s'ensenya a l'escola, a la llarga es perdria, com qualsevol idioma".
«Aquí no tenim cap problema amb la llengua, ho vivim amb normalitat»
La Maite i el seu marit, el Javier, parlen sempre en castellà. És la llengua que fan servir a casa i en què parlen també amb els seus dos fills, l'Óscar i el Carlos. Però això no significa que vulgui que l'educació dels nois sigui en castellà. Al contrari.
Aquesta mare de 44 anys, nascuda a Madrid, defensa el model d'immersió lingüística en català i en lloa els beneficis. Els seus dos fills estudien actualment en una escola concertada on gairebé totes les assignatures són en català i així "coneixen perfectament les dues llengües", tal com diu. Per ella, la immersió lingüística és un "model d'èxit" perquè "permet aprendre dos idiomes la mar de bé". I es posa com a exemple ella mateixa, nascuda fora de Catalunya: "Jo puc saltar d'un idioma a l'altre sense cap problema i això és una riquesa". Ella va venir de petita a Barcelona sense parlar ni una paraula de català. Llavors això no va suposar-li cap problema perquè a casa i a l'escola només es parlava en castellà. Malgrat tot, amb la mort de Franco les coses van començar a canviar i recorda que a l'escola "es va començar a parlar en català gairebé d'un dia per l'altre". Tot i la velocitat dels canvis, per ella va ser un procés natural i gens traumàtic. Així, la Maite va aprendre català sense problemes. Va completar tota l'educació primària i secundària en català i quan a COU va arribar el moment d'escollir en quina llengua volia examinar-se, ella va triar el català. Després d'estudiar delineació arquitectònica es va posar a treballar en una botiga, on va estar més de 20 anys. Tant temps de cara al públic fan que sigui un testimoni molt vàlid per conèixer com està i com ha evolucionat la realitat lingüística catalana. La seva conclusió és clara: "Aquí no hi ha cap problema. Els problemes ens els creen de fora, pensant-se que aquí vivim el tema de la llengua amb dificultat, i en realitat aquí ho vivim amb molta normalitat", diu.
De fet, assegura que la satisfacció amb el model educatiu català és generalitzada també en entorns castellanoparlants. "Conec moltes famílies de fora de Catalunya que han arribat aquí amb els seus fills i que els han escolaritzat en català i mai han tingut cap problema. Estan tan contents com nosaltres".
