Publicitat
Publicitat

Els opositors critiquen les maneres de l'operació

L'expropiació agita el debat social entre els argentins

L'anunci de la nacionalitzacó del 51% de les accions de Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF), la filial de Repsol, ha agafat per sorpresa bona part de la societat argentina. És cert que la setmana passada va haver-hi rumors sobre aquesta qüestió, però tot plegat s'ha acabat produint més aviat del que molts es pensaven.

Per entendre el que pensen bona part dels argentins sobre l'estatització de la filial de Repsol, cal saber què representa aquí YPF en l'imaginari dels ciutadans. I és que aquesta empresa no és només una companyia dedicada als hidrocarburs i punt: es tracta de la gran icona empresarial, del vaixell insígnia del món econòmic del país austral, que va saber donar feina a milers de persones i també vida a molts pobles aïllats de la Patagònia argentina, que van viure dels pous de petroli. YPF va ser privatitzada als anys 90, juntament amb altres companyies estatals, moltes de les quals comprades per empreses espanyoles en aquells anys.

És per això que parlar d'YPF és molt més que fer-ho d'una simple empresa. I això passa també amb Aerolíneas Argentinas i Aguas Argentinas. Aquestes dues empreses també estan de plena actualitat, ja que la Casa Rosada les ha posat com exemple del que va ser "la salvatge gestió duta a terme pels empresaris espanyols" en aquells anys, que va obligar, segons el govern argentí, l'estat a recuperar-les i reflotar-les.

Els anteriors governs argentins tenen una cosa en comú: tots han articulat un discurs d'atac als empresaris espanyols que es van quedar les antigues empreses estatals. Els han culpat durant anys de les seves crisis econòmiques i dels seus mals financers. Així, els empresaris espanyols han estat el blanc d'insults i desqualificacions, sempre amb el gallegos (el sobrenom dels espanyols a l'Argentina) al davant.

D'aquesta guerra dialèctica permanent no se n'han lliurat ni Telefónica ni els grans bancs -com el Santander i el BBVA- ni Iberia ni el grup turístic Marsans. I aquest missatge antiespanyol ha calat majoritàriament entre amplis sectors de la societat argentina. Es tracta d'un discurs populista i nacionalista que dóna vots, i molts. Per això tots els presidents que han ocupat la Casa Rosada l'han articulat com a cortina de fum per distreure l'atenció o justificar els seus mals.

El petroli argentí, per als argentins

De fet, pocs argentins estan avui en contra que l'estat controli directament els recursos naturals del seu sòl. No volen que estiguin en mans d'empreses estrangeres. En aquest punt hi ha, diria, majoria quasi absoluta. Llavors, el debat aquí, a l'Argentina, és sobre com s'ha fet aquesta nacionalització, com l'ha tirat endavant la Casa Rosada, i no pas sobre el fons, els motius, el perquè es fa.

Els partidaris del govern de la presidenta Cristina Fernández afirmen que ara l'Argentina podrà tenir els beneficis que aporta ser un país carregat de reserves de petroli. La culpa que hi hagi actualment una crisi energètica que obliga l'estat a comprar petroli i gas quan n'és fabricant és dels gallegos o d'altres empresaris no argentins.

Els contraris als mètodes de Kirchner opinen, en canvi, que haver decretat la nacionalitzatció parcial d'YPF -afectant i perjudicant només Repsol- i haver ocupat la seu corporativa de l'empresa a Buenos Aires sense contemplacions i sense cap avís, fent fora els directius -alguns d'ells espanyols- de males maneres, no són el millor exemple per convidar els empresaris internacionals a continuar invertint a l'Argentina.

La semblança amb Veneçuela

Per a aquests argentins, així, el país s'assembla més a la Veneçuela d'Hugo Chávez que no pas a l'Argentina que va ser una primera potència mundial i que és més que una germana d'Espanya i dels espanyols.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT