Publicitat
Publicitat

El cas de Líbia i el factor temps, no sempre comprensible

La cimera de ministres de Defensa de l'OTAN a Brussel·les d'aquests dies hauria de ser una bona ocasió per fer balanç de l'operació en curs a Líbia, davant d'algunes opinions segons les quals les coses "no van prou de pressa".

En primer lloc, caldria recordar que la intervenció de l'OTAN és el braç d'una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides -la 1973- que va ser analitzada i debatuda en el seu moment. Una resolució que dóna un mandat molt clar a la coalició militar encarregada de dur-la a terme, en base al reconegut principi de l'ONU de la "responsabilitat de protegir". Aquesta coalició, però, no és només l'Aliança Atlàntica: hi participen alguns països de l'OTAN i diversos que no en formen part, fins i tot alguns països àrabs.

A més, la resolució 1973 imposava explícitament una "zona d'exclusió aèria" a Líbia, i l'ús de "tots els mitjans" per protegir la població civil de les accions del govern libi, però també en cas "d'amenaça d'ús de la força". Vet aquí la gran diferència amb altres casos anteriors de les Nacions Unides, en què només es podia actuar reactivament.

Per què dura tant la intervenció

Dit això, hi ha qüestions que generen debats i dubtes en l'opinió pública, com la qüestió del temps. Com és que s'allarga tant? Doncs perquè els ritmes frenètics dels casos egipci i tunisià, en què la caiguda de la dictadura va ser cosa de tres setmanes, van marcar un precedent equívoc. Ara sabem que seran les excepcions, mentre el Iemen, Síria o la mateixa Líbia seran la norma.

Per això l'OTAN, paradoxalment, va a poc a poc i limita les seves accions a una versió "no expansiva" de la seva missió; és selectiva en els seus atacs, i atenua fins on pot tota incidència col·lateral. I el fet és que tota la premsa internacional que ha estat allà insisteix que Gaddafi té moltes dificultats -més enllà de proclames propagandístiques- a l'hora de mostrar víctimes civils.

Amb tot, qui ha de prendre la iniciativa política és l'ara per ara poc sòlida oposició al règim. No s'ha de descartar que la mediació actual -per exemple, de la Rússia de Medvédev- per trobar una sortida pactada acabi sent la clau de la solució a mig termini. Pactada, però partint de la base de la sortida del poder de Gaddafi i el seu entorn. I qui faria de port d'acollida, com fins ara amb Ben Ali, Mubàrak i Sàleh? L'Aràbia Saudita, com sempre, però aquesta ja és una altra història.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT