Publicitat
Publicitat

Líbia, el paroxisme de la violència

Encallats Tres mesos després de començar els bombardejos de l'OTAN, el conflicte de Líbia està estancat en una guerra civil en un país dividit Evolució La "guerra humanitària" ha derivat en un conflicte obert que cada vegada s'assembla menys a l'anhel de democràcia que va provocar les protestes de la població en el context de les revoltes àrabs.

Els refugiats de la guerra de Líbia ja voregen el milió. Contràriament al que es podria pensar, l'ONU informava aquesta setmana que només un dos per cent d'aquest enorme èxode arriba a Europa, però la majoria s'han agrupat a Tunísia (550.000) i Egipte (350.000). Del minso percentatge dels que es dirigeixen a Europa, més d'un deu per cent moren durant el viatge, la majoria ofegats a les aigües d'un mar que patrullen avions i vaixells dotats de la millor tecnologia militar.

Ja fa més de tres mesos que l'OTAN, amb França i Anglaterra al capdavant, bombardeja el país. La resolució de l'ONU que autoritza aquesta guerra parla de "protegir la població civil" i evitar la "massacre a Bengasi". En paraules entusiastes de bona part dels intel·lectuals i polítics europeus que van reclamar la intervenció militar -aèria i a distància- aquesta és, doncs, una "guerra humanitària".

N'hi hauria prou preguntant-nos quina mena de guerra humanitària pot ser una guerra en què els que la promouen no es volen fer càrrec dels civils que fugen del país per protegir-se dels combats, però aquest fet incongruent és només un dels nombrosos despropòsits d'una campanya bèl·lica increïble.

Amnistia Internacional acaba de fer públic un informe elaborat per Donatella Rovera, després de tres mesos d'investigació sobre el terreny. La primera dada que sorprèn del seu estudi es refereix a la violència que hi havia al país en el moment de la intervenció de l'OTAN. "El nombre de morts -diu Rovera- es va exagerar enormement. Es parlava de dos mil morts a Bengasi. Però els morts de la repressió a la ciutat no superaven els 110". De fet, no va ser fins que va començar la guerra quan van produir-se les pitjors massacres, explica.

I heus aquí un altre fet esfereïdor: mentre també aquells dies es parlava de violacions sistemàtiques dels gaddafistes i s'alertava sobre els mercenaris que combatien a les seves files, Rovera escriu que no ha trobat ni un sol testimoni directe d'aquestes violacions i que el tema dels mercenaris va ser en realitat una caça de bruixes de la resistència en contra dels emigrants, especialment dels treballadors subsaharians."Alguns subsaharians -diu Rovera- van ser linxats, d'altres penjats a les places públiques. Va ser una bogeria".

També, doncs, com ja ha passat en tantes altres ocasions, la manipulació, la mentida, les proclames periodístiques i els informes dels experts falsejats han tornat a ser la base de l'argumentari intervencionista que ha fet rebutjar qualsevol altra via menys destructiva i dolorosa -la negociació i la política- precisament abans de trobar-nos immersos, una vegada més, en l'escenari clàssic descrit per Clausewitz, segons el qual és precisament la guerra la que ens porta irreversiblement al "paroxisme de la violència".

La credibilitats dels opositors

La intervenció estrangera, d'altra banda, el que sí que ha fet ha estat donar suport -i, per tant, prendre partit- a l'anomenat Consell de Transició, un organisme de dubtosa credibilitat democràtica, ja que si bé és evident que compta amb importants figures de l'oposició en contra de la dictadura de Gaddafi, el gruix i la direcció del Consell fan tremolar de por.

El seu president, Mustafà Abdel Jalil, és l'home que va jutjar i condemnar a mort les infermeres búlgares acusades de propagar la sida al país. Després d'aquella farsa, Mustafà Abdel va ser nomenat ministre de Justícia, fins que el 21 de febrer va passar a la resistència. L'home que comanda les forces militars resistents, el general Abdel Fatah Younis, va ser ministre de l'Interior des del 1969 al 2011 i és l'home que va crear les forces especials del coronel Gaddafi.

Quan va començar la "guerra humanitària", es deia que no hi havia encara una guerra civil. De fet, la guerra es va fer per protegir una població que protestava en contra del règim, sense cap pla precís sobre cap on derivaria la intervenció. A l'ambient planava, com sempre, la idea absurda segons la qual la guerra seria quirúrgica , i el dictador cauria pel seu propi pes (o que ben aviat seria mort per una bomba, cosa que no es podia dir gaire fort, però que finalment es deia a crits i era, de fet, la garantia d'aquest altre ideal consistent en "morta la cuca, mort el verí").

Com es pot veure, res d'això s'ha produït i Líbia viu ara una guerra civil de difícil solució, en un país dividit. Diversos estudis, com els que han elaborat el Grup Internacional de Crisi (ICG) i l'Institut Internacional d'Estudis Estratègics (IISS), coincideixen a dubtar que tot plegat acabi amb una victòria militar de qualsevol de les parts i recomanen la negociació com la millor manera de parar la guerra. Sigui com sigui, la seva conclusió és que avui Líbia està pitjor del que estava el 19 de març quan van començar els atacs de l'OTAN. La feblesa demostrada per Europa no ha estat només militar, sinó especialment política i humana. I a la destrucció del país s'hi han d'afegir tots aquests treballadors, la majoria subsaharians però també marroquins, tunisians, palestins, algerians, xinesos... que, segons xifres de l'ACNUR, han perdut la feina i han començat una nova migració, a la qual alguns no han sobreviscut.

El filòsof Tzvetan Todorov, premi Príncep d'Astúries, no ha dubtat a qualificar aquesta nova aventura bèl·lica "com un bon pretext per intervenir militarment i controlar l'orientació política dels estats rebels". Un nou episodi del "messianisme familiar de les democràcies que es pensen que tenen el dret, fins i tot el deure, de gestionar els assumptes del món sencer".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT