L'ingredient principal

L'estiu del 2006 mitja dotzena de comensals sopem amb el llavors ministre d'Indústria i futur candidat a la Generalitat, José Montilla. La pregunta que tothom li fa i es nega a respondre és qui el substituirà al ministeri. El nom que sona és Joan Rangel, però Montilla calla. Poques setmanes després vam sortir de dubtes amb una operació de la factoria Zaragoza: patada cap amunt a Joan Clos i relleu a l'Ajuntament de Barcelona. La jugada va sortir bé en primera instància i Jordi Hereu va guanyar les eleccions, però el moviment d'escacs, com tota l'estratègia del PSC, tenia els peus de fang: Jordi Hereu no va ser mai vist com l'alcalde amb majúscules. Era simpàtic i eficient, però al costat d'un Gallardón resultava gairebé una broma. I això els barcelonins, sempre orgullosos, ho percebien. El PSC ha persistit aquests anys a col·locar persones en el lloc equivocat. Ni Montilla feia per president ni Hereu per alcalde. Tenen virtuts, moltes, però els faltava l'ingredient principal i que no es veu: el lideratge.