"L'islamisme radical és conseqüència de l'actitud d'Occident"

Abdelmumin Aya (Vicente Haya) és un personatge interessant, de currículum sorprenent, que mereix atenció. Estudiós de la poesia japonesa, és incapaç de contenir la seva emoció pel haiku. Ho demostra el fet que ha viscut els dos últims anys al Japó, en un monestir zen, que reivindica com el seu paradís. Aquest doctor en filosofia per la Universitat de Sevilla també és una veu autoritzada per escrutar la relació intel·lectual entre l'islam i el cristianisme. De fet, està considerat un dels pensadors més documentats de l'islamisme europeu modern. Exerceix de conferenciant especialitzat en diàleg interreligiós i acaba de publicar el llibre El islam no es lo que crees , una obra que argumenta com s'ha tergiversat el missatge original del profeta Mahoma.

Quina connexió hi ha entre l'estudi de l'islam i aquesta passió per la poesia japonesa?

La connexió sóc jo mateix. És la meva vida. Sembla que el musulmà només pugui parlar sobre l'Alcorà. No és veritat. A mi m'apassiona la cultura japonesa.

Sabem bé què és l'islam?

Els musulmans ho saben bastant bé. Les complicacions arriben quan es demana als musulmans que facin una definició de l'islam. Els discursos que fan han sorgit més dels mestissatges de l'islam amb altres cultures i religions que d'una interpretació interna. El problema de l'islam d'avui és, precisament, aquesta autodefinició que fan els musulmans per fer-se entendre davant dels que no ho són.

Defensa que l'islam és una religió sense dogmes.

Efectivament. El dogma és una invenció de l'Església catòlica. En el llibre recollim més de 200 dogmes sense els quals l'Església no garanteix la teva salvació. A l'islam no hi ha manera humana de posar d'acord 1.500 milions de persones a l'hora de definir de la mateixa manera una sèrie de qüestions i fer-ne dependre d'això la salvació. Ni tan sols tenim paraula per definir la salvació en àrab.

I qui agredeix més l'islam: Occident o els islamistes radicals?

L'islamisme radical és conseqüència de l'actitud d'Occident. Els radicals són part de la malaltia que Occident ha deixat en els països islàmics. Sens dubte, destrueixen profundament totes les bases que Mahoma va instaurar: delicadesa, comprensió, flexibilitat o tolerància. Tot això no ho podem desconnectar amb tanta facilitat d'Occident. Aquest islamisme apareix com a reacció a una pèrdua d'identitat arran del treball que havien fet els països colonitzadors per destruir els savis de les terres islàmiques i engarjolar la força de resistència que representava l'islam.

És possible l'entesa o han guanyat la partida els que diuen que l'amenaça del xoc de civilitzacions és una teoria real?

Per descomptat que és possible l'entesa. Els musulmans conversos som una espècie de traductors culturals. Som aquí, no com a quintes columnes, com diu la islamofòbia europea, sinó per fer un treball de comprensió mútua. L'islam sap moltes coses i té els seus propis mecanismes de coneixement i d'evolució. El fet de ser perfectament occidentals i musulmans ens fa comprendre on s'han produït els desajustos en la comunicació i qui estava interessat que es produïssin. No ens dirigim cap a un xoc, caminem cap a la comprensió. L'islam espanyol i europeu no es troba en la mateixa situació que fa trenta anys. Aquesta evolució vertiginosa és l'esperança que tot anirà millor.

En les societat islàmiques no hi ha molta feina a fer en el reconeixement dels drets de la dona?

Sí, sens dubte. I és un treball que s'ha de fer des de dins. Hem de demanar a Occident que deixi de salvar el tercer món i els països islàmics i que pari d'esforçar-se a ensenyar als pobrets el que encara no saben. Una societat tradicional no evoluciona ni amb les mateixes pautes ni a la mateixa velocitat que una societat no tradicional. Els països islàmics estan evolucionant, en els drets de la dona i en els drets humans en general, a una velocitat impressionant.

El debat del burca és latent a Catalunya. Què n'opina?

No m'interessen les cortines de fum que obliguen els musulmans a defensar-se contínuament i impedeixen als occidentals fer el que es correspon, que és entendre qui tenen al davant. De sobte, sense un motiu que ho justifiqui, apareixen campanyes, com la dels matrimonis forçosos o dels casaments de les nenes, que moltes vegades acaben sent falses, inflades o sobredimensionades. El burca n'és un exemple. Es tracta d'un tema absolutament local, de l'Afganistan, i no entenc com aquest debat passa a Europa. Els afganesos, ara i abans, han utilitzat el burca en dones i homes. Hi havia homes del passat que estaven emburcats . Per què s'ha escollit el burca com a debat? Perquè és especialment dramàtic o desagradable, com la lapidació. Però l'islam no és això i no cauré en la trampa de defensar-ho.

Expliqui'm mentides que es diuen de l'islam?

Més que mentides, veig falta de valentia a voler saber què sent l'altre. Per això, acabo el llibre fent una crida al diàleg interreligiós.