Combats al carrer, edificis cremats, runa, refugiats travessant la frontera... És el paisatge que ara mateix hi ha a Líbia. I encara m'he quedat curt en la descripció: falta afegir-hi hospitals plens de ferits, cadàvers abandonats, revenja... La rebel·lió líbia no ha tingut res de sofisticada. Ni iPhones ni tuits. Al contrari: metralletes i coets Tomahawk. La Primavera Àrab ha estat per a Líbia una tardor llarga, un crepuscle de morts i pólvora, una guerra civil tan cruel que a hores d'ara sembla difícil recordar que tot això va començar fa sis mesos de manera espontània als carrers de Trípoli i Bengasi, amb milers de joves impulsats pel desig de posar fi al règim hortera de Muammar al-Gaddafi i participar en el corrent de la història. Inevitablement, aquesta guerra, com totes les civils, deixarà tota mena de traumatismes i hematomes en la societat. El repte no serà superar el gaddafisme, sinó sobreviure a una transició política que serà complicada.
Es tem que Líbia es converteixi en la versió iraquiana del Magrib. Podria ser, però prefereixo fer l'exercici de raonar per què crec que no es poden comparar les dues situacions. La més evident és que la de l'Iraq va ser una guerra d'ocupació per part de potències estrangeres. A Líbia, són libis contra libis encara que un dels dos bàndols tingui el suport militar de l'OTAN. L'administració Bush va fer coses a l'Iraq (per mala fe o per ignorància, no ho sé, és igual) que no s'han fet per enderrocar Gaddafi. Aquí, la guerra està liderada per un moviment insurgent local que ha sol·licitat intervenció estrangera. La resolució 1973 de l'ONU, que aprova les operacions militars, té el suport de països àrabs i musulmans. I, finalment, s'ha exclòs la presència de soldats estrangers sobre el terreny (tot i que segur que n'hi hagut). Sens dubte, s'han après algunes lliçons del passat.
Líbia no és l'Iraq
Més diferències. L'Iraq està atrapat entre dos veïns incòmodes: la monarquia sunnita de l'Aràbia Saudita i la república xiïta de l'Iran. Líbia, en canvi, té Tunísia i Egipte al costat, dos països en plenes transicions cap a... Encara no sabem cap on, però se suposa que cap a algun indret pròxim a la democràcia. Líbia, certament, no pateix les diferències sectàries i religioses que han portat l'Iraq a una violència demencial, però és una societat tribal molt fragmentada. Aquestes divisions es poden exacerbar si s'exclouen o si es passa comptes contra els clans afavorits durant la dictadura gaddafista.
El nou govern libi haurà de demostrar que se sap de memòria els errors comesos a l'Iraq. És primordial estabilitzar el país i restaurar-hi l'ordre: aturar el caos i desarmar els civils. I no fer el que va fer l'enviat de la Casa Blanca a l'Iraq: privilegiar la revenja, en lloc de privilegiar la reconciliació, dissolent l'exèrcit i la policia i expulsant de l'administració els partidaris de Saddam. Va ser això el que va alimentar la insurrecció. Les noves autoritats líbies també s'hauran de moure més ràpid que les iraquianes, que van trigar dos anys a convocar eleccions. A Líbia és imprescindible redactar una nova Constitució i fer els comicis tan aviat com sigui possible.
Potser la gran lliçó de la guerra de l'Iraq és la que resumeix totes les altres: que és fàcil mostrar-se units en les celebracions pel derrocament del règim, però és més difícil mantenir el mateix entusiasme quan es tracta de reinventar el país.
