BARCELONAXangai, 1935. El famós arqueòleg nord-americà Indiana Jones entra vestit d'etiqueta en un casino de la ciutat. La presència del doctor Jones al casino Obi Wan no té res a veure amb el joc, sinó amb un diamant de grans dimensions. La pedra preciosa també és objecte de desig de les màfies locals i d'una exuberant cantant de cabaret. Indiana Jones (Harrison Ford) aconsegueix fugir dels agressors acompanyat de la protagonista (l'actriu Kate Capshaw) pels estrets i sinuosos carrers de Xangai.
Aquest és el trepidant inici d' Indiana Jones i el temple maleït , una pel·lícula de Steven Spielberg que cal analitzar. L'espectador observa el doctor Jones entrant en un casino de Xangai dels anys 30, però el que potser no sap és que la seqüència es va gravar íntegrament a l'excolònia portuguesa de Macau. Si hi ha un tret que des de fa dècades caracteritza Macau són els casinos, que donen feina a 80.000 persones en un territori de 21 quilòmetres quadrats i poc més de mig milió d'habitants.
Canvi d'amos, mateix model
La ciutat de Macau i les illes de Taipa i Coloane retornen a la República Popular de la Xina el 20 de desembre del 1999 amb un estatus especial que ja voldrien algunes autonomies espanyoles. La nova regió de Macau, batejada amb les sigles RAE (Regió Administrativa Especial), gestiona moneda pròpia, fiscalitat, política lingüística, ensenyament, policia i seleccions nacionals. Es tracta del model "un país, dos sistemes", que també s'aplica a Hong Kong. És en aquest context que Macau ha pogut mantenir la millor -i pitjor- herència dels portuguesos: el joc. Prohibits a la resta de Xina, els casinos s'han convertit ara ja en l'únic motor econòmic de Macau.
Des que l'any 1961 el govern portuguès va autoritzar la creació de la Sociedade de Turismo e Diversoes de Macau, els casinos són la principal font d'ingressos de la batejada com a Montecarlo d'Orient. Un exemple: poc abans del traspàs de poders entre portuguesos i xinesos, el negoci dels casinos controlat durant dècades -i encara ara- pel venerable ancià Stanley Ho generava uns guanys de 3.500 milions de dòlars anuals, una xifra que representava gairebé la meitat del PIB de Macau. El 70% dels ingressos d'aquest insòlit territori provenen dels impostos que paguen els casinos. Des que Macau ha deixat de ser portuguesa ha superat Las Vegas pel que fa als ingressos, els número de casinos s'ha triplicat, el turisme se situa al voltant dels 30 milions de visitants per any i la taxa d'atur es manté en un escàs 3%. Potser és per aquest motiu que en els últims anys molts joves portuguesos retornen a Macau buscant alguna feina, un lloc on la llengua de Fernando Pessoa -cooficial- resisteix. Hi ajuden els prop de 3.000 portuguesos que encara hi resideixen, els 10.000 macauencs (descendents de parelles mixtes entre xinesos locals i portuguesos) i, també, alguns mitjans de comunicació, l'Església catòlica -els més combatius en la defensa de la llengua- i les escoles on l'estudi del portuguès és opcional.
El costat fosc
La Confederació Sindical Internacional, en el seu últim informe sobre la violació dels drets sindicals, alertava que a Macau hi continua havent dèficits de llibertat sindicals. Els comerços estan oberts les 24 hores del dia i són ben visibles les saunes, els clubs nocturns i la prostitució, bàsicament dels països de l'est i Tailàndia. Que la joventut abandoni aviat els estudis davant la gran oferta de llocs de treball creada directament i indirecta pels casinos és el vessant negatiu de tota aquesta indústria generada al voltant del joc. La violència ha minvat, no és la mateixa que en els últims anys d'administració portuguesa, quan el crim organitzat es va disparar. Les noves autoritats locals han mantingut l'ordre, tot i que, de tant en tant, es produeix un esclat de violència.
El nou urbanisme està convertint Macau en un parc temàtic que allunya el turisme de qualitat, abans atret per l'arquitectura colonial, les esglésies, el comerç i una gastronomia singular única al món. Potser és per aquest motiu que el centre històric de Macau va ser declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco l'any 2005. Ha estat l'últim intent de salvaguardar els últims vestigis d'una ciutat en la qual encara sobreviuen frondosos jardins dedicats a la memòria del poeta Luis de Camoes rodejats d'espantosos gratacels.
