L'Àsia central és una regió tan mancada de llibertat com rica en gas i petroli. Una regió sotmesa a dèspotes corruptes que s'eternitzen en el poder sense cap rubor amb el suport de Rússia, la Xina i Occident. Han imposat el nepotisme com a regla de la governança. En uns països beneïts per la presència de recursos energètics, bona part de la població es veu obligada a viure en la misèria mentre els seus governants desvien fortunes a comptes corrents de l'estranger. La por amara una població, sense cap possibilitat d'expressar-se en llibertat i on la precària xarxa d'internet està sotmesa a una fèrria censura (el 2010 Reporters Sense Fronteres va declarar l'Uzbekistan i el Turkmenistan "enemics d'internet" compartint el pòdium amb Tunísia, Egipte i la Xina). No els recorda res, tot plegat? Aquests països musulmans, d'arrel cultural turca, són les bombes de rellotgeria perfectes. No es tracta tant de saber si esclataran les revolucions democràtiques a l'Àsia central, sinó quan ho faran.
En extensió, el Kazakhstan és el germà gran. Governat amb mà de ferro per Nursultan Nazarbàiev des del 1989, aquest antic secretari general del PCUS kazakh s'eternitza en el poder a través d'eleccions o de referèndums sense cap garantia democràtica (demà tornarà a repetir la pantomima en uns nous comicis), i no tolera cap mena d'oposició al seu dictat. Qualsevol ombra de desafiament ha estat eliminada de soca-rel. De la mateixa manera que en el cas libi, les multinacionals (i els governs) occidentals li han donat suport per no perdre l'oportunitat d'explotar el gas i del petroli kazakhs, encara que les comissions siguin elevades.
L'Uzbekistan és el país més poblat de l'Àsia central i té el dubtós honor d'allotjar el règim més repressiu i sanguinari. Al poder també des de l'any 1989, Islam Karimov no va dubtar a provocar una matança a Andijan fa només sis anys per esclafar una revolta popular qualificada d'islamista radical i que li va comportar mínimes sancions de la Unió Europea. El càstig es va aixecar molt aviat i el mes de gener passat, mentre les revoltes democràtiques s'estenien pels països àrabs, el president de la Comissió Europea i el secretari general de l'OTAN rebien Islam Karímov a Brussel·les amb tots els honors. Cinisme europeu.
Només fa un any i mig, Miguel Angel Moratinos va visitar l'Uzbekistan per estrènyer-hi relacions polítiques i econòmiques, prescindint de les flagrants violacions dels drets humans que hi tenen lloc. Ell li deia aliança de civilitzacions: pur sarcasme per justificar negocis. En agraïment, el president uzbek va nomenar a principis del 2010 la seva filla, i possible successora a la presidència, Gulnara Karimova, com a nova ambaixadora de l'Uzbekistan a Espanya. La rica hereva està sota sospita d'enriquiment il·lícit i abús de poder; l'ambaixada nord-americana la considera la persona més odiada del país. Naturalment, les relacions també s'han estès al terreny econòmic i el govern de Taixkent informava fa dos mesos que Repsol negociava la seva entrada a l'Uzbekistan, de la mateixa manera que el 2006 es va establir a Kazakhstan a través de la companyia estatal KazMunaiGaz.
Tanmateix, ha estat al Turkmenistan on fins ara la realitat ha superat la ficció. Saparmyrat Nyyazow, primer president vitalici d'aquest gegantí desert ric en gas, va governar el país fins que va morir el 2006. Conegut per dilapidar bona part del pressupost nacional escampant pel país gegantines estàtues d'ell mateix fetes d'or, va arribar a canviar els noms dels mesos i, per exemple, l'abril va passar a ser el mes de Gurbansoltan, és a dir, de la seva mare. En el zènit de la paranoia, va escriure el llibre Ruhnama , segons ell "sota inspiració divina", un catecisme d'estudi obligat a les escoles. "Qui el llegeixi esdevindrà intel·ligent i pujarà directament al cel", repetia en els seus discursos. Quan va morir, va ser succeït pel seu dentista personal, Gurbangulí Berdimukhammédov, però la paranoia del règim segueix intacta.
És possible que les imatges de la guerra a Líbia o dels sagnants incidents interètnics de l'any passat en una d'aquestes repúbliques centreasiàtiques menors, el Kirguizistan, encara presents en la memòria dels seus veïns, alenteixin l'esclat de revoltes. Però el final d'aquests règims dictatorials de l'Àsia central és, tanmateix, irreversible.
