Enviada especial a TunisMentre encara no se sabia si podria aterrar en algun lloc l'avió en què havia fugit el fins ahir president tunisià, Zine al-Abidine Ben Ali, les forces de l'oposició començaven les converses per formar un govern de transició. Després d'un mes de revoltes i d'un centenar de morts, segons els càlculs de la Lliga dels Drets Humans, els carrers del centre de Tunis, la capital, estaven muts. Ocupant les principals avingudes, la televisió, la ràdio i l'aeroport, l'exèrcit, que poques hores abans havia confraternitzat amb els manifestants, feia respectar el toc de queda imposat per Ben Ali poc abans de sortir del país. Al tancament d'aquesta edició se sentien alguns trets aïllats al centre. Així començava una transició que es preveu llarga i complexa. No serà fàcil remoure les bases d'un règim que, durant 23 anys, ha concentrat el poder polític i l'econòmic en poques mans imposant la censura i la corrupció.
En un discurs televisat, el primer ministre, Mohamed Ghannouchi, anunciava per sorpresa cap a les set de la tarda que assumia, per delegació de Ben Ali, un govern interí fins a la celebració d'eleccions presidencials i legislatives. La fugida del president obre un futur incert, perquè la revolta popular ha guanyat, però no ha portat una alternativa de govern.
L'oposició està molt fragmentada i sap que una cosa és fer caure el totpoderós cap d'estat i l'altra transformar les bases del règim. "La clau és que siguem capaços de formar un govern de transició creïble", deia ahir Khalil Ezzaouia, dirigent del Fòrum Democràtic (FD), un dels tres partits de l'oposició democràtica legal, en conversa telefònica en ple toc de queda. Nejib Cheibi, dirigent del Partit Progressista Democràtic (PPD) s'hi mostrava disposat: "Hem de trobar un acord de totes les forces de la societat civil", deia a l'ARA assegurant amb un fil de veu que "això ja no pot tornar enrere".
L'altre component clau és la Unió General de Tunisiana de Treballadors (UGTT), el sindicat únic que, pressionat per les bases, ha abandonat les posicions més oficialistes per donar suport obertament a la revolta. La vaga general d'ahir a la regió de la capital va ser un èxit rotund i va suposar el cop de gràcia per Ben Ali. Ali Ben Rondhane, secretari general adjunt del sindicat, responia en el mateix sentit a la trucada: "Continuarem sent la força viva de Tunísia, i amb els partits democràtics i les associacions civils garantirem les conquestes socials i les llibertats: una comissió nacional impedirà el buit de poder i trobarà la sortida". ¿Amb totes les organitzacions, inclòs el Reagrupament Constitucional Democràtic (RCD) , el partit de Ben Ali? "És massa aviat per saber-ho, però l'RCD existeix, i l'hem de tenir en compte".
"La transició serà llarga i dura", advertia Ezzaouia, "perquè, el sistema no només és Ben Ali i la seva família [la dona i el gendre havien marxat fa dies a Dubai], sinó l'herència del règim de Bourghiba, que va destruir tota la classe política. Som l'únic país, després de la Xina, que té un partit al poder amb cèl·lules a totes les empreses, com passava sota el règim de Ceausescu. Caldrà molt de temps per netejar tot això". El número 2 de l'FD no volia acabar sense denunciar el lamentable paper d'Europa en la crisi: "Quan ja portàvem quaranta morts, encara continuaven les negociacions per l'estatut avançat de Tunísia amb la UE: això no ho oblidarem mai".
El paper de l'exèrcit
Els tres dirigents es mostren confiats que l'exèrcit continuarà acompanyant el procés de transició com fins ara. Els soldats no han participat a la repressió, i s'han donat casos en què han mediat amb la policia en els enfrontaments al carrer, donant una certa protecció als manifestants. Altres membres de l'oposició consultats, que s'estimen més no donar el seu nom, desconfien del desplegament militar i demanen que s'acceleri el procés polític per no deixar espai a cap temptació colpista.
El 14 de gener del 2011 passarà a la història com el dia en què els treballadors, els estudiants, els advocats i periodistes no afins al règim i els moviments pels drets humans van aconseguir fer fora Ben Ali. Va ser el final d'una jornada que havia començat amb una gran manifestació al davant del ministeri de l'Interior en què milers de tunisians a la capital (i molts més a la resta del país) exigien, amb vaga general inclosa, la dimissió de Ben Ali. Diversos testimonis van explicar a l'ARA que la manifestació va transcórrer pacíficament fins que la policia va carregar, justament quan un grup de dones, acompanyant el fèretre d'un dels màrtirs de la repressió, passava per davant de l'edifici.
Aquest cop no hi va haver foc real, però sí molts gasos lacrimògens en enfrontaments que van durar tota la tarda. Els joves esperaven en petits grups prop de l'avinguda de Habib Bourghiba i repartien llimones per evitar l'efecte dels gasos. Al centre es veien columnes de fum "Ben Ali és un mentider, menteix ell i la televisió: mentre feia el seu discurs, els seus esbirros entraven a les cases i continuaven matant la gent", deia indignada Khawala, estudiant de tercer curs de la Facultat de Ciències. La conversa s'interromp quan la mare la truca, amoïnada. Encara es queda uns minuts més per explicar que s'ha assabentat de tot a través de Facebook, on la gent intercanvia vídeos de les atrocitats comeses per la policia. El 18,6% dels tunisians tenen Facebook, un percentatge més alt que a Alemanya.
Moment crític
A primera hora de la tarda semblava que tot estava perdut quan Ben Ali ordenava el tancament de l'espai aeri, que va agafar per sorpresa milers de turistes occidentals. Es declarava l'estat d'emergència que imposava el toc de queda a partir de les sis de la tarda. Quedaven prohibides les reunions de més de tres persones al carrer i la policia rebia autorització oficial (tot i que no sembla que la necessités, després del que ha passat en les últimes quatre setmanes) per disparar tothom que no respectés el confinament forçat.
Aleshores encara ningú s'esperava que Ben Ali acabaria marxant aquella mateixa tarda, però, com deia Souhail, un jove informàtic, una cosa estava clara: "Res no tornarà a ser com abans: mai a la vida, ni quan érem nens ni adolescents, ni tampoc quan ho van ser els nostres pares, ens havíem atrevit a parlar de política. Ara hem perdut la por i volem dir el que pensem, i ho direm, passi el que passi".
