Observatori de rússia
Crònica 22/01/2011

L'oposició russa en ple desert

Llibert Ferri
2 min
El pare de Khodorkovski va presentar dimecres una biografia del seu fill empresonat.

Borís Nemtsov, cap de l'oposició democràtica russa, acaba de passar-se quinze dies a la presó per haver vulnerat la llei de manifestacions. És el primer toc d'atenció a la dissidència després de la segona condemna a l'exmagnat Mikhaïl Khodorkovski. ¿Qui li havia de dir a Nemtsov, viceprimer ministre en temps de Ieltsin i promesa del liberalisme, que hauria de passar per tanta humiliació? Fa quinze anys, quan era un jove presumit de look semblant al de Tony Blair, res no feia pensar una travessia del desert tan dura. Tibat i segur de si mateix, Nemtsov ens explicava als periodistes com la seva ciutat i regió, Nijni Novgorod, era un exemple de capitalisme civilitzat. Després vindrien els dolços i efímers dies a la cort de Moscou, fins que la gran fallida financera del 1998 se'l va endur. Més tard, amb Putin al Kremlin, tot es capgiraria.

El partit de Borís Nemtsov es deia Unió de Forces de la Dreta i ara es diu Solidaritat, un mot evocador de resistència. La resistència i la conquesta de petits espais de llibertat és, ara com ara, l'única estratègia de Nemtsov per anar diluint la densitat kagebista que impregna la societat russa. Un procés lent. I més tenint en compte que Nemtsov no té ni escó.Va intentar conquerir un espai l'abril del 2009 i es va presentar per batlle de Sotxi, la ciutat que acollirà els Jocs Olímpics d'Hivern del 2014. Però l'alcaldia se la va endur el candidat del règim amb el 76% dels vots i ell, el dissident, no va arribar al 14%. Amb tot, el seu millor resultat. Xifres indicatives de la força del règim i de l'oposició.

Aliats fràgils i incòmodes

Les aliances de Nemtsov són fràgils. El seu puntal és Gari Kaspàrov, una celebritat dels escacs, excampió mundial, però amb poc carisma polític. De l'activisme se'n cuiden els vulnerables grups de defensa del drets humans. I la coreografia més cridanera i provocadora la posa el Partit Nacional Bolxevic -un incòmode company de viatge per a Nemtsov-, una barreja de feixisme i comunisme que dirigeix Eduard Limónov, que es declara admirador, alhora, d'Stalin, de Bakunin i d'Alain de Benoist, intel·lectual satèl·lit de Jean-Marie Le Pen.

A la Duma l'esperit nacional-comunista de Limónov el representen, com a oposició-comparsa, els comunistes de Guennadi Ziugànov -que es proclama nacionalista abans que leninista- i els ultres de Vladímir Jirinovski. Plegats tenen el 20% dels vots, sobreviuen, cobren sous i dietes i no els importa gens el que li pugui passar a Limónov ni la democràcia que anhela Nemtsov. Ben mirat, l'hemicicle de la Duma, amb el partit de Putin, Rússia Unida, copant els dos terços dels escons, reprodueix els plenaris del comitè central del PCUS. Un escenari que és la projecció d'una societat que, ara com ara, està disposada a renunciar als seus drets ciutadans a canvi d'estabilitat econòmica i dosis d'autoestima nacional per alleujar sensacions de daltabaix.

A Borís Nemtsov li queden dunes per remuntar i ensorrar-se, i laberints sense sortida. De moment pot sentir-se reconfortat perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg ha admès el seu cas a tràmit amb una celeritat inèdita. La paralítica democràcia russa comença a sensibilitzar Europa, però el camí que la UE té davant es perfila tan llarg i tortuós com l'empresonament de Khodorkovski o la travessia del desert de Nemtsov.

stats