Publicitat
Publicitat

Luanda, la ciutat més cara del món

Luanda, la capital d'Angola, no és una ciutat per a motxillers. Acaba de guanyar el premi a la ciutat més cara del món. Ho diu l'empresa de consultoria Mercer Human Resources, que fa aquest tipus de classificació per informar les empreses del cost que suposa mantenir un treballador expatriat a una determinada ciutat del món. L'estudi té en compte els preus d'uns 200 articles de consum i serveis. Cap ciutat africana havia arribat al top ten , però ara n'han entrat tres de cop: Luanda, N'Djamena (Txad, 3a posició) i Libreville (Gabon, 7a). Suposo que no hi havien entrat perquè a ningú se li havia acudit que poguessin superar Tòquio (2a), Londres (17a) i Nova York (27a).

Fa temps que explico a tothom que vol escoltar-me que Angola és el país més car que he trepitjat. I parlo de fa 7 anys, mesos després d'acabada la guerra civil. Els preus de la verdura eren ridículament cars, el bitllet del minibús costava 12 dòlars (a la resta de l'Àfrica no arriba als dos) i trobar un hotel barat era impossible. De dolents n'hi havia molts, però ni un d'assequible. L'única opció d'un viatger sense pressupost era anar a la perifèria i dormir en "hotels de l'amor", habitacions discretes on els amants dels suburbis podien desfogar-se per 50 dòlars.

Encara ningú no m'ha explicat aquests preus desorbitats en països subdesenvolupats. Abans deien que la culpa era de la presència massiva de soldats de l'ONU i treballadors humanitaris, amb bons salaris i plusos de desplaçament. Les economies d'aquests països, més vulnerables, no estan preparades per suportar la presència de tants estrangers carregats de pasta disposats a gastar. Salvant les distàncies, recorda Barcelona (49a), amb les hordes de turistes que arriben carregats de diners i provoquen la inflació dels preus d'alguns productes; una alegria per als hostalers i una desgràcia per als indígenes de la Ciutat Comtal, obligats a pagar el triple per la canya de cervesa de sempre.

Han passat els anys i els Cascos Blaus i les ONG han deixat pas a una tropa d'homes de negocis interessats en les riqueses d'Angola, bàsicament petroli i minerals. Segons Mercer, una casa de lloguer de dues habitacions a Luanda costa uns 7.000 dòlars, 3.000 més que a Tòquio. L'explicació: la ciutat atrau molts estrangers i, pels estralls de la guerra, no disposa d'habitatges de qualitat. La inseguretat ciutadana, a més, obliga a contractar vigilància permanent. El menú d'un restaurant de menjar ràpid no baixa de 20 dòlars, a Libreville supera els 25 dòlars, tres vegades més que al Japó. Els estrangers, en definitiva, esperen portar el mateix estil de vida que tenien a Europa i això, al Tercer Món, és car.

La realitat que Mercer no té en compte són els dos terços de població que guanyen menys de 2 dòlars diaris, que no disposa d'aigua corrent, ni medicines, amb una esperança de vida curtíssima. Pocs estrangers són conscients de la distància que han obert entre una elit que viu a tot drap i uns ciutadans ancorats al llindar de la pobresa. I per amenitzar el paisatge, l'Ajuntament de Luanda es gasta els diners en el segon carnaval més gran del món i equipant la policia local amb motos Harley Davidson. Vicis de nou-ric. Tard o d'hora, Europa haurà d'assumir que hi ha països del Tercer Món que no necessiten la nostra caritat, només repartir la riquesa de manera justa. Per a la immensa majoria dels angolesos, els diamants i el petroli són tan lluny com el seus beneficis.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT