Lukaixenko no vol ser Gaddafi
Davant la perplexitat de quadres del seu règim i de la indignació de la majoria de la societat bielorussa, Aleksandr Lukaixenko ha anunciat la creació d'una força militar integrada per 120.000 homes. Una mena d'exèrcit d'elit "amb la missió -ha dit- d'enfortir la seguretat nacional i repel·lir qualsevol agressió". Tot i que cap autòcrata no els ha esmentat, els noms OTAN i Gaddafi s'han plantat damunt del seu discurs.
Atrapat en el llindar de la fallida, Lukaixenko, a més de rearmar-se, s'ha llançat a una vertiginosa privatització de la propietat pública. Una autèntica teràpia de xoc capitalista amb vint anys de retard. L'aposta s'adreça especialment a la Xina, amb qui Lukaixenko va firmar a final de setembre un extens acord econòmic que dóna al nacional- comunisme de Pequín capacitat per a la construcció d'un parc tecnològic, la reconstrucció de fàbriques, el finançament i creació d'un nou sistema de comunicacions i -aquest és és fons de la qüestió- una línia de crèdit de mil milions de dòlars.
La intervenció xinesa a Bielorússia ha arribat a sorprendre el Kremlin, per al qual el règim de Lukaixenko és incòmode, una mena de pedra a la sabata, però alhora un satèl·lit que necessita mantenir ben controlat dins la seva influència geopolítica. Per això a començament d'estiu -i abans que ho fes Pequín- Moscou va ficar cullerada en la crisi de Minsk. Va aconseguir gestionar la compra per part de grans companyies russes de set de les gran empreses públiques bielorusses, especialment petroquímiques, línies de transport i telecomunicacions. L'operació va generar titulars de premsa que proclamaven "Bielorússia és cada cop menys bielo i més russa" i va posar Lukaixenko en estat d'alerta per la possibilitat que Putin el pogués acabar tutelant.
Nomenklatura propietària
És, doncs, la por a un excés de presència russa en l'economia bielorussa el que ha mogut el règim a tirar dels seus bons contactes amb la Xina. A més, Lukaixenko està potenciant l'expansió de l'oligarquia bielorussa fins fa poc incipient.Cognoms de la vella nomenklatura com ara Iuri Txii, Pavel Topuzidis, Arkadi Dobkine i Vladimir Petfíev han començat a ser presentats com a grans magnats i patriotes. Darrere Petfíev, per exemple, hi ha l'empresa que fabrica armes per a Corea del Nord i països àrabs autoritaris.
L'operació economicopropagandística no acaba, però, de convèncer una societat cada cop més desenganyada d'un règim que, per perpetuar-se, només pot treure la policia al carrer, empresonar opositors o bé vendre's el patrimoni públic.
A Minsk la por a la fallida provoca cues per aconseguir dòlars, mentre les xarxes socials no paren de convocar protestes, tot i les amenaces del règim. Lukaixenko és com mai en el punt de mira dels organismes econòmics internacionals després que l'FMI anunciés que s'ha fos 2.000 milions de dòlars de la reserva de divises. Una gran part d'aquesta despesa va anar a un desmesurat augment de salaris, pensions i subsidis en vigílies de les eleccions presidencials del 2010. Lukaixenko necessitava guanyar temps. Ara, a més de temps, li calen dòlars de Pequín, de Moscou i dels seus mateixos oligarques. I si això li fallés, sempre li quedaria parapetar-se darrere del seu exèrcit privat.
