Publicitat
Publicitat

EL COMIAT DE L'EXPRESIDENT DEL PARLAMENT

Ahir va morir als 94 anys, a Barcelona, l'expresident del Parlament Heribert Barrera, que va veure néixer la República i va lluitar des de les institucions i les trinxeres per defensar-la del feixisme

L'últim alè del president Barrera

Heribert Barrera va veure néixer la República, va combatre al front republicà, va tastar l'exili i va patir els camps francesos, però mai es va rendir. Ahir, als 94 anys, va cessar el seu combat vital.

"El camí es fa caminant, com diu el poeta. A mesura que anem fent camí anirem veient clars els passos més immediats". Ho va pronunciar Heribert Barrera en l'última etapa de la seva vida. Tot i que ja tenia una edat avançada, 94 anys, seguia tan incansable i actiu políticament com li era possible, implicat fins a l'últim dia. També quan calia, a primera fila de manifestacions en defensa dels drets nacionals de Catalunya.

El que va ser el primer president del Parlament després de la restauració de les institucions d'autogovern va posar fi ahir als 94 anys el seu camí. Un llarg camí de lluita. En tots els fronts: en les institucions, en les trinxeres de guerra i en l'activisme polític. I amb diferents parades en el seu camí particular: crescut en el republicanisme, defensor de l'autonomisme confederal durant la Transició, per acabar en l'independentisme de rostre més identitari. Sempre, però, militant a ERC. Quan ho va considerar convenient, va defensar posicions crítiques amb la direcció, però sense sortir-ne.

Nascut el 6 de juliol del 1917 a Barcelona, Heribert Barrera i Costa va criar-se en un entorn familiar altament polititzat. El seu pare era Martí Barrera i Maresma, sindicalista de la CNT que més tard es va incorporar a ERC, i que va ser diputat al Parlament i conseller de Treball del govern de Lluís Companys durant la Guerra Civil.

Això explica que, ben aviat, el seu seu fill Heribert entrés en política. Durant la República, Heribert Barrera va militar en diverses organitzacions republicanes com el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1935, un any abans de l'aixecament militar feixista, Barrera es va incorporar a les Joventuts d'ERC. Més tard, es va allistar com a soldat d'artilleria de les tropes republicanes, amb les quals va lluitar al front d'Aragó i del Segre, per acabar exiliat a França, on va conèixer la duresa dels camps de concentració d'exiliats republicans. S'havia llicenciat en químiques a Barcelona, i a Montpeller es va llicenciar en matemàtiques i físiques, matèria en què es va doctorar.

ERC i la clandestinitat

Va participar en la reorganització d'ERC en la clandestinitat, partit que el va elegir secretari general durant la Transició (1976). Va ocupar el càrrec fins al 1987. Quaranta anys de dictadura no el van fer cessar en cap moment de les seves conviccions i activisme. Confederalista convençut, va ser elegit diputat al Congrés a les primeres eleccions amb la coalició comunista Esquerra de Catalunya (ERC encara era il·legal).

El 1980, ja amb ERC legalitzada, va encapçalar la llista republicana a les eleccions al Parlament i va donar la campanada -en un moment en què ERC era percebut com un partit vell- en aconseguir 14 diputats.

L'aposta per Pujol

Malgrat que hauria pogut fer possible un govern d'esquerres, Barrera va optar per donar suport a Jordi Pujol i va ser elegit primer president del Parlament de la democràcia restaurada. Però aquesta operació li va sortir cara a una ERC ideològicament desdibuixada, que va caure a cinc diputats quatre anys després. El 1989, Joan Hortalà li va agafar el relleu com a secretari general i ell va passar a ser president del partit. Dos anys després, va ser elegit eurodiputat, càrrec que va ocupar fins al 1995.

Essencialisme polèmic

Medalla d'Or del Parlament (2000), Barrera va fer evolucionar les seves tesis històricament confederalistes cap a posicionaments cada cop més nítidament independentistes (va esdevenir un dels rostres més essencialistes de l'ERC de l'última dècada), en constatar la impossibilitat d'encaix nacional de Catalunya a Espanya. En tot aquest temps, no va deixar de banda mai el compromís amb el país i va ser un personatge compromès i també polèmic. Com quan ara fa deu anys -en ple boom migratori a Catalunya-, en un llibre-entrevista d'Enric Vila, declarava que la immigració amenaçava la supervivència de Catalunya i advocava per una expulsió progressiva d'immigrants. Barrera tenia llavors 83 anys i començava a consolidar un gir progressiu cap a postulats independentistes de base identitària. Es va anar allunyant de la línia estratègica de l'ERC de rostre més social per acabar donant suport a Reagrupament i a altres crides a la unitat de l'independentisme en una candidatura transversal. Però, com el seu amic i company de partit Víctor Torres -fundador d'ERC, que va morir el 19 de juny-, mai va abandonar la militància, tot i que crítica, a ERC. Són els últims sospirs de la il·lusió republicana aixafada pel feixisme.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT