Vaig entrevistar Arnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) una única vegada cara a cara i em va sorprendre la seva capacitat de fer autocrítica, un fet estrany entre els polítics professionals. L'última pregunta del qüestionari era la següent: "En la conferència de divendres a Barcelona, vostè va dir que l'esquerra abertzale ha fet coses malament i coses molt malament. Digui-me'n una". I la resposta va ser: "Te'n diré tres: una, el plantejament territorial, i ara Navarra pensa que els volem annexionar; dues, la impressió que volem imposar el nostre ideari polític; i tres, hem donat a entendre que el sofriment dels altres ens és igual i que només veiem el nostre. Hem contextualitzat aquest sofriment, hem dit que el fi ho justifica tot... Ha estat un error evident". El seu cap de comunicació, Juanjo Petrikorena, actualment empresonat, es va emprenyar molt perquè aquestes afirmacions van ser lògicament utilitzades en contra seva.
On tothom es coneix
Era un 6 de maig del 2006 i, en aquell temps, amb una nova treva sobre la taula des de feia dos mesos, ja feia sis anys que Otegi s'havia trobat al caseriu de Txillarre, a Elgoibar, amb un veí i dirigent socialista que havia estat conseller de Treball a finals dels 90 amb José Antonio Ardanza, Francisco Egea, vinculat després al grup industrial Alfa. Un dia, després de moltes cites informals, van trucar Jesús Eguiguren i van començar a parlar seriosament. Allà va començar tot, a la vall de Sallobente, a l'Euskadi profund, i la premissa va ser única: passi el que passi, no ens aixecarem d'aquesta taula. Eren temps en què ETA matava (Froilán Elespe, Juan Priede...) i que l'Audiència Nacional tancava seus abertzales. Però tots tres dirigents eren ja grandets, havien vist passar Alger, Lizarra i Zuric, i havien après molt del drama d'Irlanda.
Otegi, que enguany ha complert 14 anys (només) com a portaveu de l'esquerra abertzale, era un nen de 19 quan es va fer militant i un any després ja va haver de saltar la frontera com a polimili. No feia ni un any que hi vivia quan el Batallón Vasco Español va assassinar a Angelu un dels seus referents, José Miguel Beñaran, Argala , i l'ofensiva del GAL estava a punt de començar. L'admiració, o la casualitat, voldria que gairebé trenta anys després Otegi ingressés a la presó per haver participat en un homenatge a l'exdirigent etarra.
L'ara portaveu de l'esquerra abertzale va créixer, doncs, en un Euskadi Nord que veia de lluny la dura reconversió industrial del País Basc (90.000 aturats i un 11% de la població activa el 1980) i que sentia com la joventut triava el camí del rock radical, de les drogues dures o, en el pitjor dels casos, de les armes. I ETA assassinava com mai (92 morts el 1980) però aconseguia victòries socials des- prés de Carrero Blanco com l'aturada de la central de Lemoiz.
S'ho ha sentit dir moltes vegades que va ser un dels segrestadors del dirigent de la UCD Javier Rupérez, però el cert és que Otegi només va ser declarat culpable un cop pel segrest de l'empresari Luis Abaitua. Va ser la primera vegada que va tastar la presó, entre el 1987 i el 1990, quan només era un militant de segona fila cada cop més polititzat i menys militaritzat. Però la cara política de l'esquerra abertzale en aquell temps no era una altra que la d'un senyor amb celles punxegudes, torero aficionat i autèntic dimoni de l'espanyolisme, Jon Idigoras. Un estudi universitari provava a mitjans dels noranta que la majoria d'informacions negatives relatives a l'esquerra abertzale s'il·lustraven amb la cara d'Idigoras, que només sortia somrient a la portada d' Egin , per exemple, el dia que li van enviar una casset bomba que ell mateix va desactivar.
Ser algú en política
Otegi va començar a ser algú en política quan el 1995 va guanyar-se l'escó de diputat per Guipúscoa al Parlament de Vitòria. Dos anys després, es va fer gran de cop per segona vegada quan la mesa nacional d'Herri Batasuna va ser empresonada. " A por Euskal Herria! ", titulava aquell febrer del 1997 el clausurat diari basc. Més futboler que aficionat taurí (té una samarreta del Barça a la seva cel·la de la presó de Martutene i comparteix amb els seus dos fills la passió per la Reial Societat), Otegi va agafar el toro per les banyes des d'aquell moment i va ser un dels principals impulsors del pacte de Lizarra-Garazi, va presentar amb un provocatiu mocador palestí la declaració d'Anoeta i va ser la veu cantant a les negociacions polítiques de Loiola.
Probablement Otegi és dels pocs que sap que s'han mogut poques coses des d'aquells dies en què el cercle virtuós que va tancar amb Eguiguren va donar tants fruits: de Txillarre es va passar a la mediació del centre Henri Dunant i aquell any (2004), i el mateix mes de novembre, s'activava l'anomenat carril de dalt quan ETA va enviar una carta a José Luis Rodríguez Zapatero. El carril de baix, la taula política, va viure els seus dies de més feina després de l'oficialització de la treva, el 22 de març del 2006, amb dotze reunions al centre Arrupe dels jesuïtes a Loiola amb Ares, Imaz o Urkullu. I Eguiguren, esclar. "Encara que sembli sorprenent, els problemes van començar quan la treva es va fer pública", ha dit Otegi a Imanol Murua en el llibre Loiolako hegiak (El triangle/les arestes de Loiola).
Ha costat molt, moltíssim, arribar fins aquí. Otegi mateix va haver de patir un empresonament de la mesa nacional després de l'operació policial de Segura. No hi havia ningú com ell per substituir-lo i els aparells policials van posar-li la creu del que ha caigut en desgràcia. Però ell va seguir fent feina entre reixes, entre tots, trobant-se en polígons industrials i presentant-se sense papers als seus interlocutors en un període que va estar fora. Tenia la carta blanca de Josu Urrutikoetxea. I ho va aprofitar per aprendre anglès a Martutene, que per alguna cosa ara tot està en mans internacionals.
