Aquesta setmana, en declaracions a la televisió d' El Mundo , el president d'Unió, Josep A. Duran i Lleida, ha tornat a rebutjar la independència perquè "cap govern europeu" la reconeixeria. En el viu debat sobre la necessitat de remodelar el model d'Estat, radicalitzat des de la sentència de l'Estatut, els democristians mantenen la seva proposta originària de confederalisme, que gravita entre el federalisme de PSC i ICV i el sobiranisme d'ERC, cada cop més majoritari també a CDC. Un model poc conegut i gairebé inèdit arreu del món que els experts i els mateixos dirigents d'UDC creuen utòpic.
El diputat democristià Ramon Espadaler recorda que en els seus orígens -el 1931-, el partit ja apostava per "una confederació lliurement pactada amb els pobles de la Península", una definició "radicalment nacionalista, humanista i cristiana". Tanmateix, el politòleg Marc Sanjaume avisa que "les confederacions -unions de països semisobirans que comparteixen alguns objectius o serveis- mai no han acabat de funcionar, són inestables" i sempre "han acabat com una federació o s'han dissolt". El catedràtic de ciència política de la UPF Ferran Requejo afegeix que ara "els estats són unitaris o federals" i que el cas paradigmàtic d'estat confederal, Suïssa, tot i definir-s'hi encara, "deixa de ser una confederació el 1848, seguint l'exemple dels Estats Units".
L'única excepció confederal vigent per Requejo és Bòsnia i Hercegovina, un estat "format amb pressió internacional per pacificar la zona" i que "ningú gosa agafar de model". "Si es parla de confederació, s'ha de clarificar", demana.
I clarificar-ho és el que va fer Unió el 1997 quan, després de dos anys de debats, va actualitzar el seu projecte nacional i va aprovar un document en què detallava el seu model confederal d'Estat. I el resultat va ser una complexa proposta explicada en 49 pàgines que Espadaler considera vigent i on els democristians recorden que el 1988 "el Partit Popular Europeu [en el qual s'enquadren Unió i el PP] (...) va aprovar la inclusió en el seu programa electoral (...) del dret a l'autodeterminació dels pobles d'Europa" i que Joan Pau II apostava el 1995 davant l'ONU per trobar un acord internacional que afronti de manera adequada els drets de les nacions".
En aquest context, Unió detalla un model a tres nivells en què Catalunya tindria plena sobirania en polítiques identitàries i de cohesió social, una relació federal amb l'Estat en economia i finances i una autonomia asimètrica com a model d'Estat i organització. Tot això, sense reformar la Constitució, tan sols modificant lleis i pactant transferències, i mantenint el rei com a cap d'Estat.
A ulls dels experts, però, aquests plantejaments són poc viables. "Si no ets sobirà i vas a Madrid i dius que et vols confederar, se te'n riuen a la cara", assegura Sanjaume, que creu que el Pla Ibarretxe ho pretenia per a Euskadi, però no va reeixir. "Espanya no ho permetria", coincideix Requejo. I Espadaler reconeix, recordant la sentència de l'Estatut, que l'Estat "no està preparat" per fer el pas. "Se'ns pot criticar que no hem reeixit en l'intent", accepta, però també opina que "no és raó suficient per replantejar la proposta".
La falsa dicotomia
Tampoc està clar que el confederalisme sigui una proposta contraposada a la independència. Sanjaume considera "falsa" aquesta dicotomia, ja que les úniques relacions confederals en l'actualitat es donen entre estats sobirans, que mantenen la independència però comparteixen certs serveis, com en el cas de la Unió Europea. I Espadaler avisa que Unió no ha "renunciat mai al dret a l'autodeterminació" i que el seu "horitzó final no s'acaba en aquesta proposta concreta". De moment, però, Duran no té interès a donar ales a la via secessionista.
