Manel Barceló: "El meu dolent preferit és la mala bèstia de Ricard III"

M'espera a la porta de casa seva, al barri del Born, amb la Mariel Soria, figurinista, dibuixant i la dona imprescindible amb qui forma un sòlid equip emocional i professional. De lluny, m'observen el Tubal i el Sisó, dos dels tres gats siamesos de la parella, mentre que l'afectuosa Tresquarts decideix arraulir-se'm a la falda per escoltar la conversa. Amb el primer monòleg, La tigressa i altres històries , de Dario Fo, Barceló va omplir teatres durant vint-i-cinc anys. Després va arribar Shylock ¸de Gareth Armstrong, pel qual va rebre el premi Ciutat de Barcelona de les arts escèniques. En aquest nou monòleg, Barceló dissecciona la maldat amb l'afilada llengua de Berkoff en una adaptació al català de l'escriptor Màrius Serra.

Tot just acabes de sortir d' Els baixos fons , de Gorki…

…i he agafat la parada del TNC per baixar a la sala Muntaner! [Riu.]

Per presentar-nos una colla de dolents de Shakespeare. Encara recordo aquell magnífic Shylock !

I ja han passat dotze anys! Shylock era com una versió millorada del meu primer monòleg, La tigressa i altres històries , perquè tenia molts més matisos i un gènere afegit que és el drama. Pensava: he pujat un graó més i ja està.

Però ve Ramon Simó i et proposa fer Els dolents .

I de seguida li vaig dir: t'ho faré com sigui, ara estic compromès però ho faré! En tenia moltes ganes perquè coneixia el text, però sobretot perquè era amb el Ramon, amb qui he treballat molt i que és un dels directors que més aprecio, admiro i estimo. Era com si m'hagués tocat la loteria per tercera vegada! [Riu.]

Els personatges dolents són més atractius?

Les múltiples cares i arestes que pot tenir la maldat, en la bondat són més arrodonides. El principal problema és saber donar humanitat als dolents. Són persones normals i amables que després són uns cràpules, uns transgressors i uns cínics i que, en moments determinats, poden guanyar-se la simpatia del públic. Amb Ricard III la gent riu de tan mala bèstia que arriba a ser. Des de la maldat pots empatitzar amb el públic i és genial. I Ricard II és un cretí al principi i al final, però entremig fa uns discursos preciosos.

El teu dolent preferit?

Macbeth és impressionant, però el meu preferit és Ricard III. Penso en ell durant tota l'obra. És brutal com Shakespeare arriba a conèixer l'interior d'un fill de puta tan potent, com el fa créixer, la retòrica que utilitza! I com te'l fa simpàtic perquè, al capdavall, s'està carregant la mateixa classe dominant, els que tenen poder i són capaços de trair-se i matar-se. Hamlet es un bombó, el que passa és que, com diu Berkoff, sóc massa vell per fer de Hamlet.

És que fa més de trenta anys que actues!

I això que vaig començar tard. Tenia totes les pors perquè no hi havia antecedents teatrals a casa meva, no m'havien dut mai al teatre. Vaig aficionar-me a la interpretació veient pel·lícules de doble sessió al barri. Volia fer allò! Vivia al Poble-sec i al Paral·lel, de petit, i quan descobria un teatre amb les portes obertes hi entrava i em semblava que era un monstre adormit que respirava en silenci. Aquella quietud era màgica.

Ho vas dir de seguida a casa?

Mai trobava el moment de donar el disgust als pares. Als setze anys vaig dir: "Jo vull fer teatre!" Però calia entrar un sou més i em van posar a treballar a Fecsa, amb el pare.

Treballaves però seguies estudiant.

Per mi, la formació era sobretot per posar a prova la vocació. Si era capaç de sentir que aquesta necessitat seguia sent important, si aprenent l'ofici no em sentia buit, si no em cansava, voldria dir que era el que volia fer de veritat.

I quan vas fer el salt al buit?

Quan va morir Franco en aquest país es van obrir moltes portes emocionals i vaig pensar: només tens una vida i el teu futur és teu i de ningú més. Als 25 anys, després d'haver fet un munt de cursos de cant, dansa, equitació, expressió corporal... en Pep Bou em va dir: "Manel, t'hi has de dedicar, has de ser actor!"

I des d'aleshores, no has parat!

En el moment que em vaig decidir i m'hi vaig posar, em va venir tot de cara. Ara bé, el món de la interpretació no l'acabes mai, és inabastable i com més curiositat tinguis mes vetes trobaràs per anar seguint.

Per cert, no has pensat mai a dirigir?

Abans m'agradaria més fer pedagogia que no pas dirigir. Els actors tenim la nostra manera de funcionar i quan un actor es posa a dirigir poden passar dues coses: que dirigeixi segons ell ho faria, amb la qual cosa només vol que l'imitin, que no és gens interessant, i l'altra és que sàpiga donar a l'actor l'oportunitat de ser l'instrument útil i creatiu que és. El director ha de provocar en l'actor un estat de creació.