Manuel Campo Vidal: "Una mala comunicació a les empreses fa que baixi la productivitat"

Es posa seriós amb la mateixa facilitat amb què deixa anar una rialla i té l'estranya habilitat de fer-te sentir còmode i, al mateix temps, marcar distàncies. Efectivament, és tot un expert en comunicació.

Tan malament estem des del punt de vista de la comunicació?

El nostre nivell és baix, inferior al d'altres països del nostre voltant. Per exemple, els nens britànics surten a la pissarra, a diferència del que fem nosaltres, i cada setmana exposen davant dels seus companys, i els italians fan exàmens orals. Això no vol dir que en aquest país no hi hagi uns comunicadors excepcionals, fins i tot en el periodisme, però és una assignatura pendent.

Però si a Espanya la gent parla molt!

És veritat; parlem alt, molt, de pressa i interrompem molt, i això no vol dir que comuniquem bé. Ho deia el clergue Dinouart: "El primer grau de la saviesa és el silenci; el segon, moderar-se en el discurs".

I de quina manera ens afecten aquestes mancances?

Ens fan competir en inferioritat de condicions, perquè perdem oportunitats comercials, de lideratge i de rellevància social. El sistema educatiu a Espanya ha tingut tres grans mancances: els idiomes, la comunicació i l'emprenedoria. En un moment de crisi en què hem perdut el nostre model productiu, necessitem tenir gent formada amb més capacitat de comunicar millor, de saber més idiomes i de ser més emprenedors.

Repassem alguns dels pecats capitals de la comunicació.

El primer, molt greu, és la improvisació. Tenim gust per la improvisació, ens en vantem. I en conseqüència parlem més estona, que és un altre pecat. Tampoc escoltem. Hi ha pocs directius que hagin escoltat els consumidors finals del seu producte: es limiten a llegir estudis o enquestes.

Veig que els problemes de comunicació entre persones tenen una translació directa al món de l'empresa.

Al llibre mantinc la teoria que una mala comunicació pot fer baixar la productivitat, perquè no fem bé les reunions, no donem bé les ordres, no som clars amb les coses que diem, en l'assignació de la responsabilitats.

Repassem més pecats de la comunicació: l'arrogància.

La humilitat connecta, l'arrogància allunya. Aquí hi ha una arrogància excessiva: el que és president del que sigui es pensa que és déu. Tampoc sabem començar ni acabar els discursos: segons els neuròlegs, el que més retenim d'una conversa és el que es diu en els primers minuts i en els últims. Per tant, és molt important començar bé i acabar bé i col·locar el missatge principal a dalt i a baix.

I què me'n diu de les xarxes socials?

És un element molt interessant que haurem d'aprendre i haurem d'adaptar. Els mitjans de comunicació convencionals hauran d'aprendre a conviure-hi. Ara, hi ha gent que les mitifica: quan sento periodistes que diuen que en un matí han fet 80 piulades, em pregunto: quan treballen? M'han explicat que aquestes eleccions Rajoy i Rubalcaba es van barallar per Twitter… i a la mateixa hora tots dos estaven fent un míting! El que va passar és que els responsables del Twitter dels dos polítics es van barallar entre ells!

Molts creuen que uns neixen amb el talent de comunicar i d'altres no, i que no es pot aprendre.

Aznar no tenia aquest talent, però va anar com a mínim a 23 cursos de comunicació. S'ho va prendre molt seriosament i va acabar col·locant el seu missatge. Et podia agradar o no el que deia, però la clavava.

Ja que parlem dels polítics: creu que estan a l'altura?

No, però hi ha excepcions molt bones. La collita de les Corts constituents del 77 va ser molt bona, sobretot si la compares amb l'actual: allà hi havia un Adolfo Suárez, un Jordi Pujol, un Jordi Solé-Tura, Ernest Lluch, Carlos Solchaga… Felipe González és un comunicador magnífic, al nivell dels europeus.

Parlem del debat entre Rajoy i Rubalcaba que vostè va moderar. Què vol que li digui, em semblen fluixos.

El professor Alan Schroeder, de Boston, que ha estudiat debats en 60 països, manté que aquest format que fem a Espanya és molt difícil per als candidats, que és el més dur que ell ha vist, perquè no poden respirar. Jo estic agraït als candidats i molt content.

Van criticar molt l'Acadèmia de Televisió, que organitzava el debat, pel pressupost.

470.000 euros auditats i les televisions contentes. Antena 3 va pagar 89.000 euros per dues hores de programa, TVE en va pagar uns 230.000. Va costar la meitat que un capítol de d'una sèrie d'èxit! I vam construir un centre de premsa per a 660 persones, vam posar arcs de seguretat. Penso que encara hi ha molt desconeixement del que costa fer un programa de televisió. Al final la gent sensata ho entén.

A Antena 3 em van explicar que quan vostè va plegar de vicepresident es va acomiadar un per un de tots els treballadors de la casa. És veritat?

Sí, i no va ser fàcil. M'ho vaig pensar molt bé. I quan ho vaig fer no vaig veure carinyo en totes les cares; en moltes sí. Vaig dedicar-hi tres hores i mitja, i perquè hi havia una convenció i 230 persones eren fora. Si no, hauria durat més. Va valer la pena.