MARC ANTONI BROGGI: "Certes maneres de morir poden ser millors que algunes de viure"

Una mort apropiada?

Apropiada vol dir que sigui com cal, ni excessiva, ni dolorosa. I apropiada a cada manera de ser.

Per què ens fa tanta por parlar de la mort?

Ens costa parlar de les coses desagradables i la mort ho és perquè ens fa por patir i perquè és deixar la vida que ens agrada. Com diu Joan Maragall en el Cant espiritual : si el món ja és tan formós, què més ens podeu dar en una altra vida?

Ens preparen per viure, però estem preparats per morir?

Crec que estem poc preparats. No cal pensar-hi constantment, però sí que s'hi ha de poder pensar quan calgui. I cal quan un s'hi acosta, o quan ha de fer companyia a algú que es mor.

La sedació terminal és una eutanàsia passiva?

Abans es deia eutanàsia passiva a una pràctica que, en aquest moment, forma part de les bones pràctiques, per tant no cal adjectivar-la de cap manera. La sedació és el bon tractament a una situació de sofriment que no pot ser tractada d'altra manera, quan no hi cap manera de guarir ni de treure el dolor o l'angoixa.

La no acceptació del tractament es pot considerar un suïcidi?

No. Actualment és evident que un dret fonamental de tot ciutadà, encara que estigui malalt, és el d'acceptar o no les propostes que li fem. Una persona pot preferir que la mort s'acosti sense que hi interfereixi una actuació que per a ell no és tolerable.

El malalt sap que té aquests drets o pensa que és únicament el metge qui decideix?

Des de l'any 2000, a casa nostra, hi ha una llei de l'autonomia del pacient. El pacient té uns drets que molt sovint no coneix i que és convenient que conegui. Un dels drets fonamentals és el dret a la decisió: tot ciutadà té dret a decidir què es fa sobre ell. Esclar que ha d'haver-hi tres requisits bàsics: que la persona sigui lliure, és a dir, que no sigui coaccionada; que sigui competent en la decisió, és a dir, que entengui què està fent, i, finalment, que estigui ben informada de les possibilitats que té.

Com hauríem d'enfrontar-nos a la mort?

Amb una preparació mínima que comporta saber que és inevitable i que un s'ha d'adaptar al que la naturalesa ens presenta. I que no som tan importants com ens pensàvem i que el món continuarà sense nosaltres; que hem aportat alguna cosa en aquest món i que ha sigut bonic viure; que comptem amb la companyia de la gent que ens estima i que hi ha uns mitjans que ens evitaran dolor, símptomes desagradables i patiments innecessaris.

Què li sembla l'eutanàsia activa?

Pot ser una sortida per a alguns casos concrets, però s'ha de discutir socialment per tal d'evitar una por generalitzada que hi hagi abusos. Hi estaria d'acord amb una sèrie de premisses: que es tractés d'una situació de patiment i irreversible, que hi hagués una demanda reiterada del malalt, que hi hagués una segona opinió que ho corroborés i que hi hagués un control sobre possibles abusos. Aquí hi ha moltes instàncies que s'han manifestat a favor d'aquesta possibilitat, com el Comitè de Bioètica de Catalunya o el Centre Borja, que és catòlic.

S'ha de dir sempre la veritat al pacient?

En principi la mentida no s'accepta. Fins i tot la llei diu que la informació ha de ser verídica. Ara bé, hi ha maneres de dir-ho, no cal que sigui bruscament, s'han de buscar les paraules, el moment…

Com es forma un professional per saber dir-ho com cal?

Fa falta una formació millor. Abans, durant segles, els professionals no informaven gaire el malalt o deien una mentida perquè l'únic objectiu mèdic era aconseguir la màxima eficàcia contra la malaltia. Ara l'objectiu és aconseguir la màxima ajuda al ciutadà malalt i això comporta el respecte a la seva manera de ser i de decidir. Se li ha de donar una informació certa perquè ell pugui triar. La formació dels professionals encara és massa objectivista, massa centrada en la malaltia, i no en la persona.

Diu que li ha semblat trobar més saviesa en els raonaments de personatges de ficció que en els tractats d'erudits.

Seria bo que a més de conèixer la ciència i les possibilitats tècniques, la gent es familiaritzés amb la complexitat de les decisions. De vegades aquestes decisions queden més ben reflectides en els personatges de ficció que en els protocols. Per exemple, La mort d'Ivan Ílitx , de Tolstoi, és una obreta meravellosa que explica molt bé les dificultats d'un pacient moribund, el mur de silenci al seu voltant, que no tolera, i la mentida, que l'indigna. Unes dificultats que són molt reals i que cap protocol raona.

Recorda el seu primer contacte amb la mort?

Recordo una mort que em va xocar quan era un nen. A la pel·lícula Capitans intrèpids s'havia de decidir que una persona s'enfonsés abans que veure-la patir. Vaig entendre que certes maneres de morir poden ser millors que algunes maneres de viure.