Crònica 13/02/2012

Ma Yansong : "Intento aconseguir fer edificis que no ocupin espai"

Seguretat Espai, natura i comunicació són conceptes repetits en la seva arquitectura, fins i tot quan projecta gratacels de 385 m. Ma Yansong (Pequín, 1975) és l'arquitecte xinès més prestigiós del moment. Malgrat la seva joventut, sap el que vol

Adam Martín
3 min
Ma Yansong, una de les promeses del seu país, va ser a Barcelona per oferir una conferència a l'Escola d'Arquitectura de La Salle.

Imparteix una conferència magistral a l'Escola d'Arquitectura de La Salle davant d'un auditori ple d'estudiants delerosos d'escoltar-lo. Ensenya fotografies dels edificis que construeix amb MAD, el seu estudi, i que imiten muntanyes i valls, en horitzontal i en vertical: espectacular, tot plegat.

Suposo que avui visitarà Barcelona.

Sí, hi aniré aquesta tarda; vull tornar a veure Gaudí. Crec que aquesta vegada en tindré una experiència diferent. L'últim cop, fa cinc anys, no sabia quins eren els meus interessos. Ara sí.

Q uè ha canviat en aquests cinc anys?

He trobat els meus interessos, que són la natura i les emocions de la gent: en concret, com les emocions de la gent interactuen amb l'entorn. L'entorn no està limitat als edificis: una de les coses que m'agraden és saber com puc generar aquest punt de continuïtat en les persones a través de l'espai, i no només a través de l'espai visual, sinó de l'espai que pots sentir, tocar.

Sembla que alguns arquitectes pensen més en el seu nom que no pas en les necessitats de les persones que faran servir l'edifici.

Sí, però és inevitable, vivim en un món comercial. I no passa només en arquitectura, passa amb tot: has d'establir una marca, un nom, una imatge. I es veuen obligats a repetir sempre el mateix a tot arreu. Crec que més enllà d'això, l'important és aconseguir que un edifici esdevingui intemporal, que passats 50 o 100 anys la gent encara s'emocioni amb el teu espai. Els arquitectes haurien de pensar en això, no només en el vessant comercial.

Fa quatre anys va ser triat un dels 20 millors arquitectes joves del món. Com es va sentir?

Els arquitectes joves són molt importants perquè són crítics, són creatius i no disposen de gaires recursos, així que no tenen límits i ningú no els pot pressionar. Però també penso que, en alguns casos, ser conegut quan ets jove no és bo, perquè en aquest món de consum t'arriben molts encàrrecs que et fan sentir feliç, i amb èxit, però encara no has après a controlar-ho tot.

Com definiria la seva arquitectura?

Vull portar la natura i l'emoció de l'espai al món urbà, perquè crec que actualment les grans ciutats són molt matèriques: els edificis moderns tenen més veure amb el capitalisme que no pas amb les persones. Crec que en el futur haurem de tenir més en compte la gent, com es comuniquen els uns amb els altres i com es comuniquen amb el seu entorn, com passava antigament. Els jardins orientals no es veien només com a espais verds: veien una roca, o un arbre, com una regla moral de la seva pròpia vida.

I això es pot traslladar a una ciutat?

Les ciutats no ho tenen, és cert, i per aquesta raó comuniquen emocions com la competitivitat. Però estic convençut que tot això té una translació a les ciutats densament poblades, i és el que intento aconseguir.

Una de les coses més curioses de la seva feina és que ha aconseguit convertir una estructura aparentment dolenta, com un gratacel, en una cosa positiva i maca.

Construir en vertical té alguns avantatges, entre els quals hi ha el fet que concentres més activitat en un espai i estalvies sòl. Però la gent odia les construccions verticals, i no és perquè siguin altes sinó perquè són avorrides, perquè estan aïllades de la vida de les persones. Són monuments de persones adinerades. A la gent li agraden els jardins, en gaudeix. I les dues coses es poden combinar.

També sembla que ha aconseguit fer edificis que no ocupen espai.

Li agraeixo el comentari, perquè és precisament el que intento aconseguir. Crec que l'arquitectura que ensenya el buit, l'espai, és una bona arquitectura, en contraposició amb una arquitectura més matèrica. Almenys és el tipus d'edificis que m'agraden a mi.

Deia en la seva conferència que les parets no tenen cap sentit.

En alguns edificis les parets no tenen sentit perquè tanquen l'espai en comptes d'obrir-lo: jo sento curiositat per treure la roba a un edifici, despullar-lo per veure què em fa sentir. Hi insisteixo, en l'arquitectura, en moda, en pintura, en l'art, l'obra no és el més important sinó que el més important és el que et fa sentir.

Existeix l'arquitectura xinesa contemporània?

Crec que no. El nostre estudi és molt especial, i hi ha alguns estudis joves que fan coses diferents. La Xina és tan gran que en diferents llocs del país han d'afrontar problemes constructius diferents, paisatges diferents, climes diferents i, fins i tot, cultures diferents. A més, la Xina viu en un període molt obert, en què s'uneixen moltes idees i tendències: ara mateix és un lloc una mica salvatge.

Per què va voler ser arquitecte?

Sempre m'havia agradat pintar. I a la universitat em vaig matricular a l'escola de cine, no pas a la d'arquitectura. I un cop allà, el professor em va dir que era millor que estudiés arquitectura: no sé per què! Jo no tenia ni idea de què anava això de l'arquitectura, però li vaig fer cas. Ara penso que aquell professor es va equivocar!

stats