Publicitat
Publicitat

MICHAEL LAKE : "Totes les ciutats tenen el mateix repte: fer més amb menys"

Precoç Malgrat la seva joventut, Michael Lake (Melrose, 1978) ha treballat per als presidents Clinton i Obama. Ha encapçalat a Barcelona la missió de delegats de la WCCP, una organització per estrènyer la col·laboració entre ciutats del món

Em confessa que dormint quatre o cinc hores en té més que prou. Malgrat que ens veiem al vespre, se'l veu carregat d'energia. Durant dos dies ha encapçalat una delegació de Boston formada per empresaris i homes de negocis per aprendre del model d'innovació i emprenedoria de Barcelona i signar un acord de col·laboració.

Abans que m'expliqui què l'ha portat aquí, hi ha un tema que hem de parlar: com va arribar a fer d'assistent de Clinton i d'Obama?

Vaig anar a la Casablanca a fer una beca i uns dies després de plegar vaig rebre una trucada a casa per oferir-me una feina amb el president Clinton. Tenia 21 anys i encara no m'havia llicenciat, però, naturalment, ho vaig deixar tot i me'n vaig a anar a Washington.

Va ser amb Clinton durant les seves últimes hores al despatx oval, oi?

L'últim dia del seu mandat jo era fora del despatx parlant amb la seva secretària. De cua d'ull vaig veure el president a la seva taula, que escrivia una cosa en un full, en feia una bola de paper i la llençava a la paperera. Al cap d'una estona, va tornar a fer el mateix. Després es va aixecar, va fer una mirada al despatx oval, es va acomiadar de nosaltres i va marxar.

I què va passar?

Al cap de no res, la seva secretària es va aixecar d'un salt i va córrer cap al despatx cridant, a punt de plorar: "Pareu, no us podeu endur això, encara no és migdia!" Els de les mudances s'estaven enduent tots els mobles. Va anar a la paperera i va rescatar els papers que el president hi havia llençat. En un hi deia "Benvolgut president Bush" i en l'altre "Benvolgut George". Va ser un moment increïble.

Disculpi per la innocència de la pregunta: quina mena de persones són, Clinton i Obama?

Molt normals i molt diferents, alhora. Tots dos són molt humils i és molt fàcil treballar-hi i parlar-hi, però alhora sempre tenia la sensació que parlava amb algunes de les persones més brillants del món. El president Clinton recordava qualsevol cosa que hagués llegit; Obama va signar una foto que ens havíem fet i recordava exactament el moment i el lloc on ens la vam fer.

D'on prové la idea de la WCCC?

Del degà fundador de l'escola de polítiques públiques i temes urbans de la Northeastern University de Boston. Es va adonar que moltes ciutats del món tenien coses en comú, reptes i oportunitats, i que treballar aïllats no era efectiu. Si podíem unir ciutats, podíem començar a fer servir els reptes i les experiències compartides per adoptar solucions més de pressa, i que tots aconseguim anar més enllà.

Quines ciutats hi participen?

Hem construït una xarxa de vuit ciutats -Guadalajara, Boston, Vancouver, Dublín, Lisboa, Barcelona, Haifa i Guanzhou- i esperem incorporar-ne de noves. No hi ha una ciutat que dicti a la resta, tothom és igual i ens concentrem en el que és més urgent per a la majoria.

En un context de crisi, molta gent pot pensar que establir aquestes relacions no és una prioritat.

Crec que precisament aquest és el millor moment per fer-ho. Totes les ciutats i administracions afronten el mateix repte: han de fer més amb menys. La WCCC és una oportunitat única per aconseguir-ho promovent polítiques efectives i eficaces, que eliminen el temps i el cost vinculat a la prova/error associada a la política pública. Mirem el que fan algunes administracions locals per oferir més bons serveis per menys diners i copiem-ho.

I que pot aportar Barcelona a la WCCC?

Et parlaré de la nostra visita per contestar aquesta pregunta. L'alcalde de Boston vol crear un districte on concentrar la innovació a la ciutat. Barcelona fa una dècada que va començar a fer-ho amb el ditricte 22@. Ens podem beneficiar d'aquests deu anys d'experiència per aplicar a Boston el que ha funcionat i desestimar tot el que es va provar i no va funcionar.

I amb quins sectors compteu per fer tot això?

Bàsicament, parlem d'una triple hèlix: el sector públic, el sector privat i les universitats. Les universitats són un dels principals actius que pot tenir una ciutat. Moltes ciutats tenen un gran problema: formen molts estudiants i després veuen com busquen feines i marxen. Això, per a una ciutat, és una pèrdua.

La gent jove no es pot permetre viure a les grans ciutats.

Cap dels meus estudiants a la universitat ha vingut mai a demanar-me un lloc per viure: tots han vingut a trobar una feina. En canvi, el tema dels habitatges assequibles sí que és un problema quan formes una família i és en aquest perfil de persones en què s'han de concentrar els esforços, però des de joves, perquè s'arrelin.

Com es crea aquesta comunitat?

La gent necessita espais comuns. Una de les coses que té Barcelona són espais meravellosos als carrers. A Boston hi ha parcs i places, però els nostres carrers són freds, són vies de pas: si t'hi atures per parlar amb algú estàs bloquejant el carrer! Aquí teniu voreres amples, amb terrasses per fer-hi un cafè, que et permeten oportunitats per connectar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT