Publicitat
Publicitat

Mònica Randall: "Catalunya s'ha tornat molt avorrida"

PerfilMe la trobo mirant un debat postelectoral. És 21-N i és una sort trobar-la a Barcelona. Mònica Randall (Barcelona, 1942) ha estat sempre una viatgera professional i sovint volta pel món. Actriu d'alguns clàssics del cinema espanyol dels 70 com Cría cuervos, La escopeta nacional o Mi querida señorita, ha estat una de les presentadores mítiques de TVE. Gran cinèfila i culerempedreïda, Randall creu que a la vida cal cremar etapes. Ara s'ha endinsat en la fotografia.

L'entrevisto el 21-N. És la crisi o ens hem tornat més conservadors?

Aquesta crisi s'emporta tot el que toca. I si hi havia un partit de centreesquerra, doncs guanya la dreta. A França mana la dreta i és possible que guanyi l'esquerra. Però a Catalunya hi ha una part de la societat conservadora i classista de sempre.

Més que en altres llocs?

Moooolt més! La diferència amb Madrid és brutal. Allà l'alta societat es barreja més. Catalunya és endogàmica. Aquí un Borbó no s'hauria casat amb la néta d'un taxista.

Quant fa que va tornar de Madrid?

Fa prop de 10 anys. I trobo que Catalunya s'ha tornat molt avorrida. Barcelona és una ciutat de pensament únic. Si no comparteixes al 100% una idea passes a ser sospitós. Hi havia conegut èpoques meravelloses. Era viva, capdavantera.

Vol dir a la Transició?

Sí. Pertanyo a una generació fantàstica. Estàvem conscienciats políticament, volíem llibertat, democràcia, reivindicàvem el català. Avui la Transició seria impossible. Hi ha com un odi, rancúnia.

Ha experimentat la tírria creixent?

Sí, hi ha rancúnia que s'ha inculcat contra Catalunya, i espero que passi. Però la incomprensió és mútua. Aquí també hi ha un antagonisme brutal i també es fa insuportable.

Què és ben bé el que li molesta?

La total falta de sentit d'autocrítica. Els catalans no ens hem fet simpàtics. Sento arguments que abans sentia en un sentit, però a la contra.

Com s'hi va trobar a Madrid?

Tenia 19 anys i vaig trobar Madrid una ciutat provinciana comparada amb Barcelona, però entranyable. Hi vaig trobar la gent oberta i generosa, sobretot de la meva professió. El que més m'agrada de la meva professió és la gent. Recordo quan vaig anar-hi. Tenia un nòvio ajudant de direcció. Als tres dies la mare s'hi va presentar, per controlar.

Patia perquè vostè era actriu?

Ui, sí! Plorava cada dia. Quan començava, durant un any els pares em van venir a buscar cada nit, com si fos una nena petita. Els va costar molt deixar-me tornar en taxi. La mare creia que era un món perillós.

I li va durar gaire, la por?

De fet, fins que va conèixer la gent del teatre i va veure que era gent normal però amb horaris diferents.

Per què utilitza el nom artístic?

Així hi ha una parcel·la d'intimitat que és meva. No sóc secreta, sí discreta. És una via d'autodefensa.

Ha anat de Mònica Randall per la vida? Glamurosa, sofisticada.

No he abaratit mai la meva figura. No m'he venut. He mantingut sempre un grau de dignitat, i crec que un cert misteri. Em truquen per anar a programes, però crec que a la tele cal anar-hi per alguna cosa. L'últim cop va ser per parlar de l'obra de Yasmina Reza que vaig fer al TNC.

Sí. I feia 34 anys que no actuava...

Em van convèncer Ramon Madaula i Sílvia Munt. Tothom els deia: "Us dirà que no", després de més de 30 anys. Em cauen bé, em va agradar el paper i era una temporada curta.

No li va agafar el cuquet?

Gens. Em va agradar, però em fa molta mandra tot això.

Que s'avorreix fàcilment, vostè?

Al teatre he de sentir que creixo fent un personatge. Mentre creixo, em diverteixo. Si ja no el sé fer millor m'avorreixo. Si m'avorreixo m'acomiado. Del teatre, l'amor i de tot.

S'ha avorrit ràpid dels seus amors?

Ràpid no. Però arriba un moment en què m'avorreixo. La relació més llarga que he tingut de vida en comú ha estat de cinc anys. No ho he sabut fer com els meus pares: reciclar la quotidianitat, o la passió en l'amor.

S'ha deixat arrossegar per grans passions, a la vida?

Sí, sobretot per una.

No m'hi puc resistir. Jeremy Irons?

[No diu res.]

Sempre ha estat molt discreta.

Sóc catalana i discreta amb la vida personal. Si m'hagués tocat aquesta època no ho hauria aguantat. S'ha destruït l'ètica i l'estètica.

Hi ha gent que s'hi exposa.

Si no t'exposes és més fàcil que s'acabi diluint. Però en aquest país s'hauria de prohibir per llei poder assaltar una persona amb una carxofa quan va pel carrer. No pot ser que baixis d'un tren i durant tot el recorregut per l'estació de l'AVE et vagin perseguint amb un micro, preguntant per la vida privada.

Hi ha un boom de la teleporqueria.

En tinc una opinió pèssima. Quan van començar les privades vaig dir: tindrem més programes, treballarem més. Ja em van dir el Balbín i l'Hermida que m'equivocava. A TVE es feien programes periodístics d'alt nivell. Vaig fer Rasgos, amb entrevistes d'un cert nivell.

És més presentadora que actriu?

De tot el que he fet, el que més m'ha agradat ha estat fer entrevistes. Perquè allà era jo. Era jo i preguntava el que volia. No era algú que repeteix les frases que ha escrit un altre en el guió d'una pel·lícula. Jo feia els guions. I em sentia més realitzada.

Triï una de les entrevistes.

Willy Brandt, per exemple. I sobretot Indira Gandhi, amb qui vaig tenir un feeling immediat. Només em van donar 10 minuts, però cada cop que un titi deia "time is finished" ella seguia parlant. Em va demanar si volia seguir l'entrevista a casa seva! Em va impressionar força Teresa de Calcuta, una dona especial. Recordo que anàvem per Bengala i vam anar a un hospital on hi havia bojos separats per reixes segons el grau... No vaig poder seguir. Recordo també un home que va llançar a terra un crostó davant d'un corb i un nen. El nen el va agafar i el corb li va començar a picar el cap. L'equip em va trobar tartamudejant.

I ara què li agradaria fer?

Anar pel món i fer fotos. Fa molts anys que faig d'actriu. Cal cremar etapes a la vida. Ja no tinc ganes de fer d'un altre, sinó de moi même.

És conscient que ha estat una dona molt maca?

No, fins ara. Quan em veig a les fotos dic: jo era així? Era així de mona? Em bellugava bé, era fineta, bona actriu. Jo era aquesta! Però m'assumeixo bé. No vaig de joveneta per la vida. No sóc de Botox i tinc els morros normals. Tot això és fer ridícul. Si hagués sigut conscient de com era potser hauria anat a Hollywood.

Va tenir l'oportunitat de fer-ho?

Bé, vaig tenir una oportunitat brutal. Un gran director, fa molts anys. Haver dit que no ha estat l'error de la meva vida. No vull ni parlar-ne.

Vostè és insegura?

Sí. Vull dir que jo surto a la tele i a l'escenari i sé perfectament què he de dir. Sé improvisar, tinc facilitat de paraula. En això sóc segura. Però no ho sóc tant. També és veritat que hi ha gent que ha tingut al costat algú que l'empenyi. Jo aquest personatge no l'he tingut.

A què s'hauria deixat empènyer?

A fer cinema fora. Vaig fer coses a Itàlia, però era l'època de la censura. L'únic que es podia fer era spaghetti western. No vaig tenir accés a grans coproduccions perquè Espanya no les coproduïa. De vegades els en colaven una, com Viridiana. O Bienvenido Mister Marshall.

Berlanga és el seu gran director?

[S'aixeca.] M'aixeco per respecte. Sí. Si Berlanga hagués anat a Hollywood hauria sigut un Billy Wilder. I Carlos Saura també. Són dos genis.

I ja en democràcia?

Hauria pogut, però ja considerava que no tenia edat. I no tenia ni 30 anys! Ja em veia gran.

Sempre l'ha atret anar a fora?

Sí. Jo estudiava francès des dels 10 anys. I em van enviar un estiu a una escola a París. Marca. Mai no he parat. Hauria de tenir una agència de viatges. Potser en sé més i tot.

Quina mena de viatges fa?

Algun cop faig viatges organitzats, o amb amics, o amb un professor d'art amb qui anem a veure coses interessants. De vegades vaig amb un grup i la gent marxa i jo m'hi quedo per rematar-ho. Vam anar a Armènia i després jo vaig anar sola a Geòrgia. Veig més coses quan vaig sola. M'ho preparo, duc llibres, sóc una professional del viatge. M'hi quedo fins que em canso.

Si s'avorreix, de nou s'escapa!

Esclar. Tinc molts objectes de viatges, i molts més guardats. A Madrid tenia una casa gran, i aquest pis és petit. I ho tinc tot en un container.

En un container des de fa 10 anys?

Sí. Tot un pis.

Vol sensació de provisionalitat.

Vull tenir la sensació que si vull me'n torno a anar. Cosa que últimament penso sovint. Aquesta etapa fa temps que s'ha acabat. Si marxo podria enyorar Catalunya i venir a caminar per les Rambles, Santa Maria del Mar o el passeig de Gràcia. I després agafaria el pont aeri i marxaria. Barcelona està avorrida. Hi ha alguna cosa que els catalans hem perdut.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT