Montserrat Vendrell: "La fuga de cervells és necessària"

Vostè ha viscut en primera persona un canvi espectacular en la manera com s'investiga.

Vaig fer la tesi al CSIC amb una beca del ministeri, vaig fer el postdoctorat a Hoffmann-LaRoche a Nova Jersey en un institut de biologia molecular on havia estat Severo Ochoa i vaig tenir el gust de coneixe'l, i quan vaig tornar al CSIC el 1994 amb una altra beca encara hi havia els mateixos pots retolats que jo havia deixat al prestatge tres anys abans. No hi havia ni un centre de recerca, la ciència era molt tancada.

Vengui'm què fa l'entitat Biocat per promoure la biotecnologia i la biomedicina.

Incentivem que hi hagi bona recerca, professionals formats, noves empreses, massa crítica, que això sigui competitiu a escala internacional, que arribi al mercat. Hem de fer que el sistema sigui més eficient, que els processos siguin més eficaços, que els professionals es coneguin.

¿Com sabrem si estan fent bé la feina, quins indicadors hi ha?

Si neixen més empreses, si creix el nombre de professionals treballant en aquest sector, les patents, els acords internacionals, les empreses que s'instal·len a fora, les empreses de fora que s'instal·len aquí, o l'impacte de les publicacions científiques: som un 1,5% de la població europea i tenim el 3% de presència.

¿Quins són els principals obstacles?

L'accés a finançament, les barreres legals: per crear una empresa fins fa dos dies la llei era supercomplexa, ara hi ha hagut algun canvi en la llei de la ciència.

¿I les bones notícies?

S'han fet bé les coses els últims 15 anys, hi ha bona recerca, bons professionals, un creixement del 10%-12% en nombre d'empreses durant molt de temps, el capital risc internacional ha començat a girar els ulls cap aquí, ens hem guanyat cert respecte i credibilitat en l'àmbit salut/bio.

¿Fan bona recerca les universitats d'aquí?

El 60% de la recerca a Catalunya encara es fa dins les universitats. El model clàssic de funcionariat i la governança complicada de les universitats no ajuda. Mas-Colell va impulsar en el seu moment un sistema complementari, amb els centres de recerca i el programa Icrea. Ens hauríem de plantejar que fes recerca qui realment té una excel·lència determinada, amb criteri de competitivitat, perquè els fons són limitats.

La crisi forçarà els canvis.

S'ha de ser valent i prendre mesures estructurals a l'hora de finançar projectes. Moltes universitats al món han adoptat models més professionals, des de la gestió fins als incentius als professors. La recerca no és un mantra, la recerca fa avançar la ciència i requereix uns condicionants.

¿La universitat necessita més participació privada?

La universitat i la recerca en general. El sector públic ha fet molts esforços, des dels anys 80 s'ha invertit moltíssim i el creixement ha estat exponencial perquè veníem de zero, no hi havia tradició científica. Ara hauríem de fer més des del sector privat.

¿A Catalunya els pressupostos públics estan garantits o els afectaran les retallades?

Em consta l'esforç que s'està fent per mantenir els pressupostos de recerca, però recordem que només una part dels fons ve de la Generalitat (un 40%). A Europa només a Alemanya ha crescut la partida de recerca, la resta de països estan patint.

¿Els últims anys s'han fet massa parcs científics que no sabem com omplir?

L'entorn va portar a prioritzar projectes, de vegades sense un model de negoci clar, amb fons estructurals europeus que cobrien aquí el 50%, i la resta es feia amb crèdits tous. I ara costen de mantenir. Alguns, però, han estat claus per al desenvolupament del nostre sector.

¿Europa s'està empetitint també en el lideratge en ciència?

El mercat europeu cada vegada és més petit comparat amb el dels països emergents, ens hem de reinventar. El problema és que som incapaços de treballar junts en clau europea, per més incentius que ens donin des de Brussel·les. És un mercat que està fragmentat.

¿Hi ha alguna cosa en què els catalans estiguem entre els millors?

Som forts en l'àmbit vinculat al càncer i tot el que representa, tenim clínics bons i coneguts, bona recerca i empreses que treballen en temes de diagnòstic i amb fàrmacs. En àmbits de tecnologies mèdiques, tenim empreses amb futur.

¿El primer premi Nobel per a un científic català de què serà?

Per tenir un premi Nobel has de tenir una certa capacitat de lobi, i gent que et defensi a Suècia. Si el senyor Cajal s'hagués quedat aquí, hauríem tingut un Nobel, va fer part de la seva recerca a l'Hospital Clínic. Avui la ciència és tan global que no sé què podríem dir què és un premi Nobel català, ¿algú que ha nascut a Catalunya i que fa tota la seva recerca aquí? Qualsevol investigador d'elit haurà passat molts anys en centres d'arreu del món. Hem d'aconseguir un sistema estable que atregui gent i deixi marxar gent.

¿No tem la fuga de cervells?

La fuga de cervells és necessària, el que has de fer bé és que hi hagi un flux que no sigui negatiu entre els que vénen i els que marxen. Que marxin, que es formin i que en vinguin d'altres.

I les investigacions cada cop són més col·lectives.

La ciència cada vegada més és global, hi ha 25 persones que treballen en centres totalment diferents, un gestiona les dades, l'altre fa la biologia molecular, l'altre treballa amb els animals. Abans els nanos quan dibuixaven un científic feien un senyor amb bata blanca, ara seria un grup de gent treballant amb ordinadors.

¿La indústria farmacèutica és la que ho paga?

Han invertit quantitats brutals per portar fàrmacs al mercat, que els han donat molt de marge, però que els ha permès invertir més d'un 20% en recerca. A l'estat espanyol el sector farmacèutic posava el 40% de la inversió total en recerca, ara que els hi han retallat serà difícil. Però hi ha hagut una saturació dels fàrmacs al mercat, crear o trobar compostos nous que no siguin la modificació d'un d'antic costa. Això dóna marge a les petites biotec , que treballen sobre projectes més arriscats però amb models més dinàmics i innovadors. Ara el que fan les farmes és acostar-se a aquestes petites empreses i grups de recerca per identificar idees que puguin convertir en un producte apte per al mercat.

Canvien els models...

Johnson&Johnson a Califòrnia ha obert una bioincubadora a casa seva. No es queden la propietat industrial d'entrada ni coaccionen la investigació, senzillament generen més oportunitats, i si alguna els interessa, ho negocien. Per responsabilitat social tothom ha de contribuir a escurçar processos que avui fan que triguem quinze anys a fer arribar solucions als malalts. Veiem models de desenvolupament d'allò més diversos, des de l'emprenedoria social a fundacions de malalties concretes, per exemple de patologies vinculades al Tercer Món. El món de la col·laboració público-privada és apassionant.

¿Hi haurà l'Steve Jobs o el Zuckerberg de la ciència?

Algunes biotec potents ja han nascut en una espècie de garatge, el que passa és que en el nostre cas necessites laboratoris humits, has de fer ciència amb unes condicions determinades, no es pot fer a la cuina de casa.

¿Quina innovació té més futur?

Cal fer una aproximació totalment diferent, amb innovació radical. La innovació incremental ja no té espai, ja no t'ho comprarà ningú. Ara creix la medicina personalitzada, dos pacients poden tenir càncer de pulmó a causa de mecanismes diferents i els pots tractar amb fàrmacs diferents. Introduir el sistema de diagnòstic que et permet segmentar les poblacions té un cost a priori, però és un estalvi per al pacient i per al sistema.

¿Com es fa perquè el capital privat garanteixi investigacions a 20 anys si ningú sap què passarà demà passat?

Cal que el capital risc conegui el sector, ara comencem a tenir fons experts en ciència de la vida. També hi estan invertint family office . Hem d'aconseguir que els inversors privats que abans posaven els diners a la immobiliària vegin aquí un sector amb gran rendibilitat i valor afegit. També moltes farmacèutiques tenen els seus fons de capital per invertir en petites biotec .

¿Recomana invertir-hi?

Per descomptat, és un sector amb futur claríssimament! Són sectors pels quals hem d'apostar, generen riquesa i llocs de treball qualificats.

¿La crisi pot fer molt mal al seu sector?

En part posarà moltes coses a lloc. Ara les empreses innovadores se'n sortiran i les que no es quedaran pel camí. A Catalunya hem d'assegurar-nos que els llaços al món els tenim realment forts, perquè som molt petits i el nostre sistema té una fragilitat vinculada a la manca de tradició i massa crítica.

¿Cal que el nou científic sigui un emprenedor?

Un científic busca rigor, repetir fins a n vegades una prova per estar segur científicament que allò va a missa. Un emprenedor ha de tenir una idea i ha de tirar endavant sense tenir-ne la seguretat. Hem de facilitar que es trobin.

¿Té prestigi el món científic a Catalunya?

El científic és respectat però és poc conegut, hi ha països on el científic està més a prop de la societat. S'ha de treballar més la percepció pública, comunicar què és la recerca, què és un científic i l'impacte real que pot tenir en la societat. Això ajudaria a trobar mecenatge, i a despertar vocacions dels nanos cap a la recerca.

¿Viurem cada cop més anys?

Molts més no. Les senyores que viuen 105 anys marquen un sostre, dubto que puguem arribar a 150 anys. L'objectiu d'avui és envellir amb salut, optimitzar la qualitat de vida fins al final. I això és un espai d'oportunitats de feina i de recerca. La gent gran, el benestar, la dieta, l'esport, la qualitat de vida, no anar a la teràpia sinó anar a la prevenció, disminuir els costos associats a la dependència.

¿El món on es mou és encara un món d'homes?

Veus dones a tot arreu i que estan en grups de recerca, en totes les empreses, però en àmbits de decisió, al consell d'administració de les empreses, el percentatge de dones és mínim. No sé quina és la solució, però no crec que siguin les quotes. No és un fet inherent al món de la ciència sinó a paràmetres estructurals i culturals molt arrelats en la nostra societat.

¿No s'ha penedit de passar d'investigar a gestionar?

La meva feina, que potser és una feina molt femenina, fer que les coses passin, és magnífica.

L'ARA la va posar a la llista de les 25 catalanes més influents.

Ho visc amb una certa perplexitat i pudor, últimament sóc més mediàtica del que voldria. Intento que els que empenyen projectes, que són els que tenen el mèrit, tirin endavant. I jo no deixo de ser un instrument.