M' a grada Barcelona". Ho diu l'adhesiu que porta al pit un militant (gairebé l'únic) que es passeja per la sala de premsa de la seu del PSC. Són dos quarts de vuit, i fa cinc minuts que acaba d'entrar un Jordi Hereu força somrient (almenys per fora). Hereu, però, es perd al ventre opac de l'edifici del carrer Nicaragua. No se'n tornarà a saber res fins vora les onze de la nit.
A les vuit tocades, Iceta recita les quatre frases protocol·làries que es diuen quan només hi ha sondejos i toca dir frases protocol·làries no fos cas que... I la sala es mor de fàstic. De tant en tant, entra algun militant amb cara de desorientat: "Hòstia, hi ha més premsa que res!"
Efectivament, els militants encara trigaran molt a presentar-se. Abans arribarà el càtering (refrescos, vi, xips, olives, entrepanets...) per tenir els periodistes distrets. Abans arribarà un instant d'excitació. "Eps, tenim majoria absoluta a Barcelona!" Però no, això és amb poc més del 3% escrutat. Somriures de circumstàncies.
Els pocs militants ronden per la sala, miren els escrutinis, i parlen de CiU. I quan apareix Duran per valorar com els ha anat (diguem que entre eufòric i molt eufòric) els murmuris pugen de to.
A quarts d'onze, una militant vehement deixa anar un " Es que solo hay periodistas, luego en la foto todo el mundo quiere salir ", i potser perquè Murphy sempre hi és quan menys se l'espera, és aleshores que els seguidors socialistes arriben com un sol home, com quan es visita aquell parent a qui ens fa mandra anar a veure però que sabem que ens necessita. I és així com finalment Hereu entra en acció. Amb un llarg aplaudiment que és un copet a l'esquena, un "Ei, va, no passa res". I, sobretot, un "M'agrada Barcelona", convertit en "M'agradava... quan tu n'eres l'alcalde".
