Publicitat
Publicitat

La capacitat per resistir sense mullar-se li ha permès sobreviure a les guerres internes i a dues derrotes

Mariano Rajoy, el líder que ha nascut de la por

Si hagués nascut abans, probablement Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955) seria un personatge dels escenaris gallecs que amb delicadesa relatava Álvaro Cunqueiro. Un senyor de províncies a qui els convilatants saluden a la sortida de missa, barret en mà amb un "que passi un bon dia, Don Mariano". El futur president espanyol -amb permís de les enquestes- és, per sobre de tot, un home conservador, gens amant dels canvis: parla de fer les coses "com Déu mana"; es resisteix ara a fer grans reformes de lleis aprovades pel PSOE i que la seva gent ha combatut amb ungles i dents, i esquitxa el seu llenguatge amb paraules que sonen antigues, com quan elogia els alcaldes del PP dient que són "de postín". A punt d'arribar a la Moncloa, després d'uns anys convulsos dins i fora del partit, treu pit d'aquesta manera de fer que encaixa ben poc amb la imatge ideal del líder polític. Potser perquè no ho ha pretès mai.

Els dilluns negres aznaristes

Si Rajoy avui pot ser coronat a les urnes és perquè la gent que l'ha envoltat ha tingut por. José María Aznar, el pare polític que ha acabat sent una llosa per a ell i amb qui manté unes relacions fredes, el va elegir com a hereu el 2003 perquè va témer Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja, els altres dos aspirants. Rajoy era qui menys ulls de poll trepitjava en un partit que no s'imaginava la travessia del desert que li esperava.

Després de perdre dues eleccions, el gallec va haver d'encarar les duríssimes convulsions internes per fer-lo fora. No va ser fàcil. Durant uns mesos, cada dilluns a la premsa de dretes apareixia un dirigent que li demanava que plegués. El cop més dur durant aquells dies va ser el 23 de maig del 2008. Era divendres i plovia a bots i barrals. De sobte, seguint les proclames de Federico Jiménez Losantos, aleshores a la Cope, centenars de persones es van anar aplegant a mig matí davant la seu popular al carrer Gènova per demanar a Rajoy que dimitís i donar suport a la líder del PP basc, María San Gil, que havia llançat la tovallola pel rumb de la nova ponència política que s'havia d'aprovar al congrés de València al mes de juny i que firmaven el canari José Manuel Soria -ara ministrable- i la catalana Alícia Sánchez-Camacho, per qui Rajoy sent una sincera admiració.

En aquell congrés, Rajoy, sense necessitat de fer gestos rotunds, va vèncer l'aznarisme. Com s'ho va fer? Una altra vegada, gràcies a la por. A l'últim minut les poderoses direccions del PP valencià i andalús van témer que s'acabés imposant l'ultraliberal i espanyolista Esperanza Aguirre. Rajoy tornava a ser l'opció menys dolenta. Per això ara caldrà estar molt atents al futur de Francisco Camps si la justícia no el condemna. El líder del partit li deu molt. També al seu bon amic Javier Arenas, que controla de facto el partit i amb qui es bolcarà perquè sigui president andalús la primavera que ve.

Minuts després de guanyar a València el 2008 Rajoy, eufòric, deia: "Ja heu vist quina rebolcada li hem fet al partit, eh?" Començava una etapa que culmina avui, amb l'hipotètic triomf a les urnes també en un clima de por per la pressió dels mercats i més de 5.000.000 d'aturats.

El gallec que parla espanyol

Sigui com sigui, l'home que avui pot ser el nou president electe no es cansa de dir que procurarà no caure en els mateixos errors que Zapatero. La relació amb el secretari general del PSOE ha estat dolenta durant aquests anys. No sent per ell cap admiració intel·lectual i se sent enganyat per la negociació amb ETA durant el primer mandat i per no haver-li fet cas a l'hora de reduir el dèficit a principis del segon. Tot i això, durant els últims mesos s'han començat a entendre i, en privat, justifica part de la gestió de Zapatero.

No seria esbojarrat pensar que amb els anys, quan tots dos siguin expresidents jubilats, acabin sent amics. Els uneix el seu passat a Lleó, la ciutat del socialista i on Rajoy va viure dels 5 als 15 anys. Tots dos, a més, són amants de l'esport. Dies enrere, Rajoy em deia amb nostàlgia que, quan era petit, els diumenges corria a comprar el Dicen, un diari esportiu que s'editava a Barcelona. L'edició que hi arribava era... la del divendres. Ell ho contrastava amb la velocitat del món Twitter que ens toca viure, gairebé enyorant els paisatges rurals de Cunqueiro. Potser per això -com Zapatero- sent una gran desconfiança cap als periodistes.

Dilluns, Rajoy -81 quilos, 1,88 metres, gallec que només parla espanyol, poc afectuós amb els col·laboradors, gens amic dels avions des de l'accident d'helicòpter- sortirà a caminar, començarà a pensar en el retorn al govern i es fumarà, probablement, un robust de Partagàs.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT