Publicitat
Publicitat

MartíParellada: "S'ha de transmetre que calen sacrificis per tenir benestar"

Controls "El Banc d'Espanya va advertir del que passava, però hi podia haver fet més" Sortida "S'ha d'aprofitar la crisi per fer reformes importants" Universitats "Els centres universitaris han de tenir polítiques de recursos humans diferents"

Reflexiona lentament. La frase és llarga, però cobra al final tot el sentit. S'entén, encara que Martí Parellada (Barcelona, 1951) no entra en el detall del que considera que no domina plenament. És prudent, però no deixa de ser clarificador en les qüestions que veu determinants per a l'economia espanyola i catalana. Catedràtic d'economia aplicada de la UB, és director de l'Institut d'Economia de Barcelona, un laboratori d'idees, i coordinador dels informes de la Fundación Conocimiento y Desarrollo, que promou un paper més important de les universitats en el conjunt de l'economia. Parellada és, precisament, un dels experts bàsics en el món universitari i creu que la crisi incentivarà un canvi que veu del tot necessari en els òrgans de govern de les universitats perquè siguin competitives.

Els índexs de fracàs escolar a Catalunya i al conjunt d'Espanya no ajuden gaire a aconseguir el canvi de model productiu necessari per créixer amb bases més sòlides. Què podem fer?

Catalunya presenta alguns punts forts, malgrat tot. Les inversions fetes en I+D per l'últim govern de CiU, després pel tripartit i ara de nou amb CiU han estat molt importants. En el rànquing d'institucions que més impacte tenen, en funció de les publicacions acadèmiques, de les deu primeres a Espanya vuit són catalanes. Són institucions amb personalitat jurídica pròpia, fundacions i consorcis, amb un contracte programa amb la Generalitat, però amb una política de recursos humans pròpia, com el Parc de Recerca Biomèdica. El repte, però, és vincular-les més amb el món empresarial. Dependrà de cada sector, esclar, i de la capacitat d'aquestes institucions de recerca d'oferir oportunitats de negoci, perquè llavors arribarà el capital privat.

El que s'ha perdut en la indústria és enorme, gairebé un 25% del sector des que va començar la crisi. Difícilment es compensarà.

És cert. Hi ha una part que no es recuperarà, ni tan sols en un període d'expansió, com el tèxtil, o sectors vinculats amb motllos i matrius, perquè per les seves característiques estan subjectes a un procés de desplaçament ineludible. Però el que hem d'intentar és que no caiguin sectors productius per culpa de causes externes, com la manca de finançament. El sector industrial, però, el 2010 s'ha recuperat molt. Ha crescut un 2%, després d'una caiguda del 14% el 2009. I ha crescut quan el conjunt de l'economia catalana ho ha fet en un 0,1% del PIB.

¿Espanya i Catalunya no han perdut una dècada per canviar de model des de l'entrada en l'euro, amb la ingent entrada de capitals amb tipus d'interès molt baixos?

Es difícil ser taxatiu, però vistes les conseqüències és evident que hi ha hagut una sobreinversió en la construcció. I que el sector públic, el local i l'autonòmic han pensat que els recursos obtinguts, que s'han invertit en despesa corrent, eren ingressos estables en el temps. No s'han anticipat els problemes de futur, amb polítiques d'estalvi.

Hi ha responsables clars?

No hi ha un únic responsable. És veritat que el Banc d'Espanya havia advertit del que passava, però hi podia haver fet més, i la mateixa administració també. La crisi internacional, però, va impedir també que hi hagués un aterratge pausat de la bombolla immobiliària.

Un dels missatges reiterats és que la crisi obre oportunitats reals per fer el que calia fer fa temps, amb reformes profundes en el conjunt de l'economia.

És realment un moment molt rellevant. A la universitat, per exemple, mai en els últims 40 anys els equips de govern han hagut de gestionar els actuals reptes, amb menys recursos. És inevitable racionalitzar despeses i assumir els reptes d'internacionalització. Des de la famosa cimera europea de l'Ecofin del maig del 2010, quan Zapatero assumeix que ha d'iniciar reformes en profunditat, s'han engegat canvis importants, com la reforma de les pensions i l'ajustament fiscal més important de la democràcia. I el sistema financer s'ha transformat radicalment. Entenc que sí, que s'ha d'aprofitar el moment, i fer també la reforma del sistema universitari, per lligar la universitat al sistema productiu.

Cap a on?

No cal inventar gaire. S'ha d'anar cap al model de l'entorn europeu, dels nòrdics, dels Països Baixos, del model de França o del Regne Unit. Les universitats han de poder tenir polítiques de recursos humans diferents, amb condicions retributives no homogènies. Portugal, per exemple, ha estat capaç de fer una reforma universitària, en què les universitats poden ser fundacions públiques de dret privat.

Quin missatge s'ha d'oferir al moviment dels indignats ?

El que cal és generar confiança, persistir en les reformes i ser capaços de transmetre la idea que són imprescindibles i que ens han de portar a situacions de més benestar. S'ha de transmetre que calen sacrificis per tenir i mantenir el benestar i que donaran pas a situacions més equitatives. I hem de tenir cura especialment dels que s'ha dit que són els desafiliats del sistema, joves, immigrants i treballadors de baixa qualificació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT