Publicitat
Publicitat

NOU PRESIDENT LA PRESA DE POSSESSIÓ

El nou president admet que l'oposició l'ha forjat com a líder

Mas fitxa Mascarell i estén el Govern més enllà de CiU

Eren poc més de les deu del matí quan Ferran Mascarell va comunicar a Artur Mas que acceptava la seva oferta per ser conseller de Cultura. L'encara militant del PSC, que el 2006 ja va ser al capdavant del departament durant els darrers sis mesos del Govern Maragall, donava el sí i permetia al nou president seguir entonant, malgrat haver rebut més carbasses de les esperades, la cantarella del "govern dels millors".

Mas arribava a les dotze a Palau amb el nucli dur del seu Govern tancat i només quedaven per confirmar els independents que assumirien tres conselleries políticament menors. La transversalitat és el signe d'identitat de l'executiu que va tancar a primera hora de la tarda després d'encaixar les darreres peces: des del sobiranisme de Felip Puig o Francesc Homs a la mentalitat menys procliu a la descentralització que s'intueix en una advocada de l'Estat com Pilar Fernández Bozal. I entre el tarannà socialdemòcrata de Mascarell i el liberalisme més o menys accentuat d'Andreu Mas-Colell o Francesc Xavier Mena, executors de les línies mestres de Mas.

I un Govern, això també, masculí i ple d'exconsellers i ex-alts càrrecs dels últims governs Pujol. Això darrer, Mas no ho hauria volgut, però, al final, han primat els equilibris i la necessitat de no córrer riscos. Per a això ja hi havia el tripartit.

I el darrer president escollit gràcies a la finita majoria progressista, José Montilla, va ser el que, en un Saló Sant Jordi que aquest cop es va omplir de gom a gom (com també l'Auditori de Palau) sense tocar el xiulet, va imposar a Mas la medalla de president. El president sortint -que en acabar la cerimònia va deixar Palau a velocitat supersònica- va estar, com en el traspàs, a l'altura. Pulcritud, normalitat democràtica i cap renúncia a l'ànima del socialisme català. Citant Jaume Vicens Vives va recomanar al seu successor que "és hora de pensar ja en el fer i no en el ser". I al despatx Montilla hi va deixar una carta manuscrita en què li desitjava sort per afrontar els reptes que el país té sobre la taula -com la crisi- i els nous que Mas s'autoimposa i que, bàsicament, passen per un nou pacte fiscal amb Espanya equiparable al concert econòmic.

Com a Adolfo Suárez amb Josep Tarradellas el 1977, a Montilla li va costar sortir-se'n amb el fermall de la medalla. Mas no és, però, ni Tarradellas ni Pujol, malgrat que el president i molts dels seus antics col·laboradors i consellers (com Miquel Roca, Josep Maria Cullell o Lluís Prenafeta) eren a primera fila i ahir es resistien a no ser, ells també, una mica protagonistes del moment.

Ja investit amb tots els ets i uts Mas va explicar que ell pertany a una generació "que ha viscut en democràcia" i que no se sent "ni un resistent ni un alliberador" sinó un "constructor de la nació catalana". O el que és el mateix, un gestor amb cor que vol dur el país més enllà, una feina "que no és per impacients". El càrrec el va prometre amb "plena fidelitat al poble de Catalunya". La fórmula triada no va referir-se (tot i que s'esperava) a "la voluntat" dels catalans en el que hauria estat una clara referència al xoc de legitimitats que es va produir amb la retallada de l'Estatut al TC, que Mas espera rescatar a Madrid si la conjuntura és favorable. De moment ahir guant de seda amb el vicepresident Manuel Chaves, que va representar l'Estat a la cerimònia.

Mas no va rebaixar ni un grau el to exquisit i humil dels darrers dies i va declarar-se en deute "amb el pòsit de confiança" que catalans de tendències diverses li ha fet. I va insistir que ni ell ni CiU "tornen" malgrat que la federació va ser al Govern 23 anys i ell se'n va estar 8 de conseller. "No torno, arribo amb un bagatge personal que no tenia aleshores", va sincerar-se en relació amb el, en boca d'Iñaki Anasagasti, "líder de laboratori" del 2003. Mas també va exhibir ADN convergent en recordar que Maragall es va vantar de "travessar la plaça Sant Jaume" i ell, en canvi, aquests anys ha fet país: "L'he creuat moltes vegades, l'he conegut i respirat i l'he mamat". Ara, "cap fred, puny ferm, cor calent i peus a terra".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT