Mas estén la seva ombra en ple desconcert de l'oposició
El PSC busca líder i discurs, mentre ERC fa front a una competència cada vegada més nombrosa. Mentrestant, el nou president de la Generalitat configura un Govern heterogeni sota un lideratge fort, el seu.
BarcelonaEls socialistes estan immersos ara en un profund període de reflexió interna, però més enllà del debat purament ideològic, tots els sectors implicats són conscients que res d'això funcionarà si no són capaços de trobar una persona que representi aquest nou PSC que ha de sorgir de les cendres del 28-N. El problema és que com més tardi a aparèixer aquest nou capdavanter, més ho aprofitarà Artur Mas per estendre la seva ombra de president aglutinador, per llançar les xarxes més enllà dels límits de les sigles de CiU, per configurar-se com un líder situat per sobre de les ideologies precisament gràcies a una cosa que sempre se li va retreure al tripartit: l'heterogeneïtat del seu gabinet. "El projecte de Mas és més polipartit que el del mateix tripartit -afirma Inneratity-, però a la gent no li espanta la complexitat en un govern, el que castiga és la manca de criteri, la coherència, i això Mas ho pot oferir". Independentistes i espanyolistes, liberals i socialdemòcrates, tots tenen cabuda en el projecte del nou president.
Però tornem als socialistes. Què cal buscar abans? El discurs o la persona? El consultor Miguel Ángel Rodríguez, que va exercir de portaveu en el primer Govern Aznar, sosté que "l'important és el projecte i l'encarna el que millor l'expliqui", i per tant el PSC ha de definir-se abans de buscar la persona que l'ha de representar. Curiosament, Rodríguez cita Pasqual Maragall com a exemple de líder amb projecte, "perquè tenia una idea de Catalunya i una d'Espanya". Precisament, Maragall és avui un referent en el món socialista per un element que ara reconeixen que han perdut: la capacitat de sumar suports més enllà de les fronteres del partit.
El líder i la causa
També Esquerra està immersa en un procés intern que inclou la recerca d'un nou lideratge. En aquest cas Joan Puigcercós parla de la necessitat de "reconnectar el partit amb la societat", és a dir, de recuperar el suport de col·lectius que tradicionalment li han estat proclius, com els mestres o els petits empresaris. En el cas d'Esquerra hi ha un element que facilita les coses, i és la causa que representa: la independència. El problema és que aquesta bandera té ara molts més pretendents i és difícil que el president d'Esquerra sigui vist d'una manera majoritària com la persona que pot portar Catalunya a la independència. El problema dels lideratges afecta l'independentisme en el seu conjunt. Àngel Castiñeira afirma: "Hi ha grans causes que no necessiten un gran líder i a l'inrevés. Però també un mal líder pot enfonsar una gran causa". L'èxit electoral d'una persona com Joan Laporta, amb índexs de coneixement superiors als de la majoria de contrincants, demostra la força del factor personal per sobre de la fidelitat a unes sigles o a una tradició històrica. El vot és ara molt volàtil.
En tot cas, tothom ha de tenir al cap la sentència de l'excap de gabinet d'Obama, Emmanuel Rham, quan diu: "No deixis mai escapar les oportunitats que ofereix una crisi". Això vol dir que quan la patacada ha estat tan important com la que han patit socialistes i republicans, quan no hi ha cap lloc on amagar-se ni res a què agafar-se, és justament quan cal aprofitar per revisar-ho tot de dalt a baix. Si, a sobre, en ple procés de renovació, sorgeix la figura que es busca, doncs ja es pot cantar bingo.
