BARCELONALes urnes van acabar de capgirar el mapa polític el 20 de novembre. De l'Ebre en avall pocs llogarrets van resistir la marea blava del PP, i a Catalunya CiU va fer història guanyant per primer cop unes eleccions estatals. Ho va fer per mèrits propis (sobretot els d'Artur Mas, puntualitzen els seus col·laboradors més directes), però també per la desfeta socialista, el fallit sorpasso del PP i l'eficàcia d'ICV i ERC conreant els respectius horts. I el retrobament dels polítics, al Parlament, va ser tranquil. Només la insistent pressió que els potencials aliats exerceixen sobre Mas perquè redefineixi les seves aliances va remoure les aigües del Parc de la Ciutadella ahir al matí. El president seguia en la calculada ambigüetat i obrint formalment al màxim el ventall de les aliances, però la realitat és tossuda i les enteses amb el PP seguien imposant-se en la línia de l'últim any.
"Em pregunten què ha canviat després de les eleccions del 20-N, doncs miri, no ha canviat res, segueix la mateixa política d'austeritat dels últims mesos que tant han criticat". Ho deia Artur Mas al líder de Ciutadans, Albert Rivera, i tenia certa raó. Perquè ahir tot va seguir igual. L'oposició va carregar contra les retallades, tot i que de manera matisada. De la petició de ple extraordinari de Joan Herrera a una certa comprensió de la resta i a unes votacions que mantenien la tònica.
El PP i ERC estaven, però, més inquiets que abans del 20-N. Els uns i els altres consideren que ara, amb el cicle electoral tancat, Mas s'ha de moure i triar, i fins i tot n'hi ha que temen que el resultat del congrés del PSC permeti a CiU obrir-hi un nou temps i els desplaci de l'espai central per al que queda de legislatura.
Camacho es cansa d'esperar
Alícia Sánchez-Camacho (i en això la secunda Alberto Fernández Díaz a l'Ajuntament de Barcelona) vol saber d'una vegada a què atenir-se. Aclarir si és o no és i fins on. Per això ahir va oferir-se, de nou, com una aliada estable, en contraposició a una ERC que també aspira a ser aliada de CiU, però per obrir un procés sobiranista. "Vostè ha de triar companys i no tots són iguals. El PP li garanteix estabilitat i li garanteix progrés. Alguns li garanteixen anar enrere", va dir Camacho, erigida en perfecta venedora de la franquícia de Mariano Rajoy -l'eremita del carrer Génova de Madrid- a Catalunya. La líder dels conservadors, potser en un intent de mostrar-se còmplice, fins i tot va parlar diversos cops de Catalunya com a "país".
La portaveu d'ERC, Anna Simó, també s'hi va esforçar. Per ella cal "triar entre el PP, radicalment contrari a la transició nacional, o plantar-se i fer pinya amb el país". O amb el que, per ella, és el mateix: amb Esquerra. I això incloïa la consulta sobre el pacte fiscal en què el Govern ja pensa (i que intenten cuinar nacionalistes i republicans), mantenir-se en una posició de màxims a Madrid per aconseguir el concert i una defensa clara dels mitjans de comunicació públics catalans.
Uns compromisos que Mas es va mostrar disposat a assumir. Però al seu ritme i no al d'ERC, que en dos dies exhauriria una transició nacional que temen que acabi sent eterna. En tot cas, la predisposició a "anar junts" per un tracte fiscal just i per una Televisió de Catalunya que no sigui "residual" hi és. Tota, va confirmar el president. Mas va afegir que, encara que l'agenda legislativa de Josep A. Duran i Lleida comenci per la llei de mecenatge i les pensions, el pacte fiscal serà el primer que plantaran a la taula de Rajoy "sense ajornaments" si finalment s'avé, com a mínim, a escoltar-los.
El PP, al qual Mas va instar (pensant en Rajoy) a "començar a prendre decisions que beneficiïn Catalunya", va esgotant la paciència mentre els republicans admeten amb la boca petita que els seus oferiments (per ara sense data de caducitat) tenen un punt de teatral per evidenciar que amb qui vol entendre's CiU és amb el PP i no pas amb ells. D'aquí dues setmanes el Govern presentarà un pressupost que inclourà la retallada laboral i salarial dels funcionaris i un augment de taxes en les matrícules a les universitats, els carburants o el transport públic. Per ara només Camacho està disposada a parlar-ne, però Mas, que no vol quedar atrapat a la teranyina del PP, que de moment mostra una predisposició nul·la amb el pacte fiscal, vol una negociació amb més actors. Fidel al seu estil, Joaquim Nadal, del PSC, no va tancar portes. I va assenyalar dues línies roges. Tan gruixudes com ambigües: "La cohesió social i la reactivació econòmica".
Foto Millo-Rigau pels professors
I del ball del control matinal, a les votacions. De les paraules, als fets. A l'hora de pitjar els botons, CiU i PP van tornar a protagonitzar una foto incòmoda per als nacionalistes i que val perquè l'oposició s'hi recreï ara sí i ara també. L'ordre del dia els va jugar una mala passada. Convergents i conservadors es van unir per dir no a un impost a la banca que proposava ERC, que assegurava que hauria reportat quasi 600 milions d'euros per any a la Generalitat i que apliquen França, Alemanya, Portugal i Suècia, a més d'Extremadura i Andalusia. En una altra votació el PP va canviar d'opinió i, de bracet de CiU, va dir no a una comissió d'estudi de l'ús que fan els Mossos de pilotes de goma a la qual al setembre havia donat suport amb el conjunt de l'oposició. L'idil·li de la tarda va acabar al vespre amb la foto entre Enric Millo i la consellera Irene Rigau, que el PP va esbombar, per redactar el projecte de llei per dignificar la figura del professorat. Sense canvis al front de la Ciutadella.
