Publicitat
Publicitat

Massa diables al llit

És el moment de recollir el kalàixnikov, tornar a pintar la camioneta, esborrar els eslògans revolucionaris, guardar el vestit militar dins de l'armari... i començar a pensar a fer la vida de sempre: anar a la feina, estudiar o sobreviure. Els libis s'enfronten al seu propi futur i el coronel Gaddafi ja no hi és per servir d'antítesi i justificar un present que ens incomoda. Els libis han aconseguit, finalment, fer fora el seu dictador particular, igual que els egipcis i els tunisians.

Els aixecaments populars al món àrab estan resultant molt instructius. De ben segur, parlarem d'una generació que ha estat capaç de trencar segles d'inèrcia política al Pròxim Orient i el nord d'Àfrica i que ha aconseguit transformar els estats nació on han crescut. Ens han recordat, en definitiva, un axioma que semblava oblidat: la repressió construeix la resistència.

Neix una nova Líbia. Però aquesta nova marca registrada neix amb anomalies que afegeixen massa incertesa al projecte. Per començar, la societat civil ha quedat arraconada pels grups armats (siguem més directes: pels militars). La revolta popular, que havia de ser tan maca, tan juvenil, democràtica i tecnològica, ha degenerat en una guerra civil clàssica comandada per carcamals barbuts que no saben res de Facebook ni Twitter i que no queda clar que vulguin una transformació real de l'estat. Caldrà vessar molta suor i alguna llàgrima per convèncer els milicians que es retirin després d'haver fet fora el dictador.

Caldrà unificar els diversos comandaments, molts dels quals responen a lleialtats tribals. Líbia podria convertir-se aviat en una d'aquelles pel·lícules corals en què hi ha més personatges que guió.

L'èxit de la lluita popular a favor de l'autodeterminació, la sobirania nacional i els drets democràtics radica en l'autosuficiència, com va passar a Tunísia i Egipte. I la història il·lustra dolorosament que les forces que aspiren a un canvi revolucionari i no donen prioritat a l'autosuficiència en tots els seus esforços no acaben sent propietàries del seu destí, com Kosovo i l'Iraq.

Gaddafi volia jugar el partit

El problema dels libis és que es van trobar un dictador que volia jugar el partit abans de rendir-se i es van veure obligats a agafar les armes i buscar les dreceres més curtes per arribar a la victòria, encara que això comportés anar-se'n al llit amb el diable. Bé, amb més d'un diable, un perillós gang-bang.

Els opositors han acollit elements totalment oportunistes, com les màfies del contraban i els islamistes radicals i han recorregut a l'organització armada més poderosa d'Occident, l'OTAN, perquè els ajudés a acabar amb una dictadura tan llarga com sanguinària i hortera. França, el Regne Unit i Itàlia no han fet, però, tot aquest esforç gratis (i menys en època de crisi). Líbia haurà de tornar les factures pagades i haurà de renunciar a quotes de sobirania.

Admeto que potser no hi havia gaires alternatives. Però tots han d'assumir (revolucionaris libis i patrocinadors europeus) els riscos que comporta haver convidat tothom que passava a sumar-se a la revolució. Aquest tipus de dreceres no desenvolupen les bases polítiques ni transformen les consciències de la societat. Tot el contrari: alimenten la contrarevolució.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT