Només una persona ha aconseguit el que el nacionalisme panarabista va intentar durant dècades de lluita política: fer que el món àrab se sentís realment un sol poble. Va ser Umm Kultum, l'Estrella d'Orient, la cantant egípcia que va hipnotitzar el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica als anys 50 i 60 amb la seva veu esgarrada i les seves lletres d'amor desesperat. Habibi, habibi...! El món àrab es paralitzava des de Casablanca fins a Bagdad per sentir els seus concerts setmanals en directe retransmesos internacionalment a través de La veu del Caire.
Avui, dècades més tard, gairebé tot el món àrab torna a cantar la mateixa melodia. Però la lletra ja no diu "habibi, habibi...", sinó "horriyah, horriyah", ja no diu "amor meu, amor meu...", sinó "llibertat, llibertat...". La revolta popular a Tunísia ha despertat els sectors més frustrats de les societats àrabs: els ciutadans pobres dels suburbis, els habitants de les zones rurals, les classes mitjanes incapaces de prosperar, els joves llicenciats a l'atur... Uns reclamen pa, altres oportunitats laborals, altres llibertat per navegar per internet. Una epidèmia democràtica es comença a estendre per l'univers àrab. Les masses han perdut la por als aparells de repressió. Per primera vegada molts senten que no hi ha res impossible.
Ruptura i democràcia
Egipte està cansat de veure una mòmia a la presidència. El faraó Hosni Mubàrak l'ha sobrepassat la revolta del Caire, la ciutat que ha mantingut en permanent estat d'excepció des de fa gairebé quinze anys. La seva pretensió de perpetuar el seu regnat amb la successió del seu fill Gamal ha estat l'última provocació. Però Tunísia no és Egipte. El règim de Ben Ali era el nen mimat de la Unió Europea però un país insignificant en termes geoestratègics. En canvi, la caiguda de Mubàrak, un dels pocs règims àrabs que mantenen relacions amb Israel, podria fer miques bona part de la diplomàcia occidental al Pròxim Orient. La Unió Europea i els Estats Units tenen davant un dilema delicat: mantenir l'estabilitat a qualsevol preu o sacrificar els principis democràtics. L'alternativa a Mubàrak, en principi, sembla la més evident al carrer: una victòria dels integristes Germans Musulmans. Per això, és tan important que Occident aposti per homes com Mohamed al-Baradei.
Si acceptem la hipòtesi que ara tot és possible al món àrab, ¿per què no pensar en una ruptura democràtica en la dictadura militar encoberta d'Algèria o a la Síria de la dinastia al-Assad, pare i fill en el poder des de fa més de 40 anys, o a la Líbia del president Muammar al-Gaddafi, un fòssil castigat pel Botox i absolutament fora d'òrbita? Només semblen al marge les monarquies petrolieres del golf Pèrsic amb el seu model de dictadura perfecta: autoritàries i pròsperes. I al regne del Marroc, on la figura del monarca-hereu, el nacionalisme institucional i l'obsessió per la integritat territorial mantenen l'oposició neutralitzada.
A Egipte, al Iemen o Jordània, el desig de canvi ja és tota una revolució. És impossible capturar l'instant que passa pel cap de molts àrabs: llibertat d'expressió, sindicats, democràcia real... fins i tot es comença a parlar de separar estat i religió. Ningú no ha intentat un canvi d'aquesta mena al món àrab, per això el resultat és imprevisible o massa previsible: la involució. I aleshores tornar a omplir els silencis amb les cançons d'Umm Kalthum, nostàlgia d'un temps que encara no ha arribat.
