"M'enfronto a la malaltia amb l'objectiu de treure'n l'aigua clara"

Nascut a Gandia l'any 1952, Ignasi Mora és un dels escriptors valencians en actiu més prolífics. Ha publicat, entre altres coses, novel·les com Maig o Ulisses II -la segona va guanyar el premi Mallorca de narrativa 2007, i l'any passat va ser traduïda a l'anglès-. Fa poc, li van diagnosticar Parkinson. Però en comptes d'enfonsar-se, Mora ha utilitzat el mal tràngol per escriure Viure amb la senyora Parkinson , un petit llibre de 80 pàgines, àgil i ple d'humor, però també molt dur, publicat a l'editorial Moll.

A les primeres pàgines diu que aquest llibre l'ajuda a sortir de l'"armari dels parkinsonians". Quan ets jove escrius o comences a escriure perquè vols escriure. Després ja continues escrivint, sigui el que sigui, sempre. Tot el que circula per la meva vida, el meu cos i la meva ment s'acaba transcrivint en literatura. Per tant, la millor eixida d'aquesta malaltia era també convertir-la en un llibre, com faig amb tot el que em passa.

Vostè ja havia apropat el seu univers al lector en llibres com Les veus de la ciutat.

En aquest cas, vaig agafar la ploma per parlar dels meus llocs de referència, dels meus escenaris vitals. Hi apareixien Gandia, que és on vaig néixer; la Vall de Gallinera, que és on he viscut durant 23 anys, i la ciutat de València, la capital. Utilitzo la literatura per parlar de la meva vida, i parlo de la meva vida per fer literatura.

Ara que està publicat, pensa que és un llibre d'autoajuda?

Sens dubte, per mi ho és. Però no crec que tingui la metodologia ni els objectius d'un llibre d'autoajuda qualsevol. Vull pensar que per sobre de tot és literatura, com tot el que faig. És innegable que es tracta d'un joc al voltant de la malaltia, però amb l'objectiu d'intentar separar-me'n.

Com s'enfronta a escriure un llibre sobre la malaltia i la mort?

En realitat, m'hi vaig ficar d'una manera força instintiva. Però penso que m'enfronto a la malaltia amb l'objectiu de treure'n l'aigua clara. Quan un problema t'ataca, sempre hi ha un primer cop que et deixa absolutament dolgut. Però després t'has de recuperar o t'esfondres. En la vida es tracta de surar, i jo ho vaig aconseguir en el moment en què vaig escriure aquest llibre . Transformar un problema en paraules t'allibera. Un dia t'adones que tens més dificultats per caminar, però la força de voluntat i l'activitat mental han augmentat.

Quin paper hi juga l'humor?

No és exclusiu de Viure amb la senyora Parkinson . És una pràctica que en els meus últims llibres he anat introduint. M'agrada el sentit de l'humor. M'adono que normalment ens ho agafem tot massa a la valenta, i al final només aconseguim amargar-nos la vida. I jo d'això n'extrec una idea clara: practiquem l'humor, divertim-nos tot el que puguem i més. El segle XX és d'una autoflagel·lació tremenda. És l'època del drama esgarrat, de la pèrdua, del desastre, de la tragèdia. I esclar que la literatura pot apropiar-se'n, però al final n'acabem tots saturats.

Parla de la malaltia com la "senyora Parkinson" perquè diu que amb les dones la vida és més senzilla.

Vaig pensar que si la convertia en una companya de viatge li trauria una mica de pes. Això té a veure amb el joc entre realitat i ficció, un tema que m'ha obsessionat al llarg de la meva obra. La realitat és un concepte filosòfic que ens plantegem des dels temps dels presocràtics, i que ha estat molt discutit al llarg de la història.

També és per això que es debat entre l'escriptor amb Parkinson i el malalt que escriu?

M'agrada fer broma. I això forma part d'una concepció de la literatura molt més lliure, que deixa un marge a l'escriptor per mirar-se les coses, per jugar-hi, transformar-les i reconvertir-les. Si no ens miréssim la literatura a través d'un prisma una mica divertit, acabaríem llançant-nos tots per la finestra.

AMaig treballava el monòleg d'un noi jove. Ara són els pensaments d'un home malalt. Quin és el nexe?

Fer plorar costa, però fer riure encara costa més. I moltes vegades no t'atreveixes a anar gaire lluny per por de fer el ridícul. Penso que és una connexió entre els dos textos. Però el més important és que, en les dues obres, hi ha un intent de fer una llengua literària pròpia, respectant el parlar de comarques del País Valencià. Quan tenia 18 anys em va marcar molt la lectura de Josep Pla, l'home que ens ensenya a llegir i ens empenta a fer de la parla una llengua literària.

Recentment s'ha traduït un dels seus llibres, Ulisses II , a l'anglès.

Al principi no vaig ser gaire conscient del que suposava. Però mica en mica m'adono que traduir un llibre és un pas endavant. Ens ajuda a creuar una frontera, i una llengua petita com la nostra necessita molt les traduccions. Ja que és tan difícil traduir al castellà, crec que està molt bé que ho puguem fer a l'anglès.

Té nous projectes entre mans?

Tinc unes quantes coses al calaix. Ara mateix, la meva obsessió pel joc entre realitat i ficció m'ha dut a endinsar-me ni més ni menys que en l'escriptura d'una autobiografia.