Més grana que vermell O la crònica guiri
BarcelonaMiro la cara d'un senyor que gasta faccions germàniques però vés a saber si és de Wisconsin o nascut a Collserola. Fa cua aquest matí de Sant Jordi per visitar la Pedrera. Una barba blanca li reescriu la fesomia. Té la mirada perduda en un infinit de caps que s'acaba on comença la porta. Li regalima suor pel front i d'aquesta manera, sense saber-ho, compleix l'etiqueta de guiri legítim.
La gitana d'ulls vius busca amb fal·lera, com en el passatemps de les set diferències, qualsevol que tingui les mans buides. I, a força d'insistència, precs i ofertes "que només són per a tu, guapo", entafora les flors matineres sabent que la rosa que més agrada és la que es rep a primera hora del dia. No li fa cap cas el senyor de Wisconsin o de Düsseldorf, que només vol aixoplugar-se dins l'edifici gaudinià i deixar enrere aquest tràfic de gent que no entén i que tampoc surt a les guies. La visió de la gitana i la seva galleda blava farcida de pètals queda suspesa com un error de pàgina.
El turista desentès
Ressegueixo la filera i tots els turistes interpreten el paper d'un bon desentès. Ni rastre de flors que s'han de dur a sobre tot el dia i queden ben bé, two hours, deux heures, zwei stunden , aquí o al bus turístic. Només una noia (potser algú l'ha avisada que el romanticisme de l'espera és limitat) dedica un petit homenatge al nostre patriotisme literari d'un dia llegint una novel·la de vampirs. S'asseuen a descansar dues àvies matineres en un banc del costat de l'estació de Passeig de Gràcia, abans de tornar a agafar el tren. Deixen anar les roses, només uns segons, per agafar millor les bosses que duen creuades al pit. Les flors els han dibuixat una marca al palmell de la mà, d'un aspecte semblant al senyal que els deixen les bosses del súper els altres dissabtes.
Passa un nen, a collibè, assegut a les espatlles del seu pare amb una piruleta vermella a la mà, que és la rosa dolça dels nens. Em criden els de la discogràfica Bankrobber per dir-me que, si persegueixo guiris, un mexicà acaba de passar buscant tots els discos d'Espaldamaceta perquè ells saben que hi ha una literatura que es llegeix a 33 revolucions per minut. Vila-Matas signa a l'estanc de la llibreria Laie i els lectors d'aquí fan cua per l'autor que ha donat a conèixer la frase de Herman Melville "Preferiria no fer-ho".
La veïna amb roses pansides
Quan s'està a punt d'acabar el passeig de Gràcia, el grana de les bosses del Museu del Barça que porten els turistes guanya per insistència al roig de les flors. Aturada en el semàfor que du a la Rambla, la dona que ha matinat per anar a la perruqueria es queixa d'un parell de turistes que passegen amb bici entre la gentada. Sense que la tofa se li mogui un centímetre, carregada de bosses d'un gran magatzem en una mà i roses ja mig pansides a l'altra, allunya els ciclistes com qui ruixa mosques.
Sota cartells de "Volem un barri digne", el noi del Punjab que va perdre el títol de guiri el dia que va néixer discuteix amb la veïna. Però encara és massa aviat per regatejar el preu d'una rosa.
