Una de les creences que s'han instal·lat amb més força entre part de l'opinió pública, de la publicada i entre els propis dirigents polítics dels països occidentals, és que la gestió, l'eficàcia i l'administració, en definitiva, dels assumptes públics han d'imperar al segle XXI. Són postulats que s'han reforçat als últims anys, principalment per la incapacitat de defensar i aplicar polítiques alternatives des de l'esquerra, que, suposadament, hauria d'arrogar-se aquest paper transformador de la societat. Però això és també un error, un principi que tothom ha interioritzat, com el que considera que l'esquerra té una certa superioritat moral, una asseveració que els mateixos polítics d'esquerra estan ja arraconant. La qüestió és que, des de l'eix ideològic que es vulgui triar, tota política ha de tenir al darrere un perquè, una raó, i un horitzó per explicar. No existeix la gestió per si mateixa. Els mateixos ciutadans s'autoenganyen quan demanen, sincerament i honesta, al polític que els gestioni i els deixi en pau amb els seus petits i grans problemes domèstics. A més, no ajuden el conjunt de la societat, perquè si la petició al polític és tan lleugera, al professional de la política li posarà les coses realment fàcils. No s'esforçarà i ningú en sortirà beneficiat.
I el Govern que presideix Artur Mas s'enfronta ara amb tots aquests dilemes. Que la situació econòmica és molt complicada, és coneix. Que ningú ho posa fàcil i que sembla que tot s'hagi conjuntat per retardar el final de la crisi, també es percep i és pateix. Però, suposadament, els dirigents de CiU haurien tingut llargs mesos per planificar i pensar què farien un cop arribessin a la Generalitat, perquè la seva victòria es donava per feta. La resposta, en canvi, ha estat la d'atemorir la ciutadania amb anuncis de retallades en tots els àmbits socials, especialment en educació i sanitat, que, és veritat, és on es concentra la despesa. I aquests anuncis no necessàriament han de ser criticables, sempre, però, que s'afirmi amb claredat, amb autoritat, amb personalitat i amb valentia quin model es vol seguir i com podrà ser Catalunya a cinc o deu anys vista. La contradicció és que CiU va criticar, amb raó, que a l'anterior Govern, presidit per José Montilla, li faltava una veu clara i una construcció narrativa, i ara Artur Mas també podria fallar per la mateixa raó. Tindrà el seu temps, i seria injust començar ja una critica frontal, però els primers indicis no són esperançadors.
Perquè quins polítics hi ha al Govern? N'hi ha un amb un perfil polític notori, amb les seves virtuts i defectes, que és Felip Puig. I no se'n veuen gaires més. Un conseller que està sorprenent en positiu és Francesc Xavier Mena, malgrat que vingui del món acadèmic. Es mulla, creu en alguns principis i els defensa. En veurem l'evolució. Els altres, de moment, no acaben de garantir el que s'hauria d'exigir a un polític: discurs parlamentari clar i convincent -que equival a tenir-l'hi també davant dels mitjans de comunicació- i principis ideològics sòlids -s'han de tenir, no val a dir que ja no existeixen. Els principis ètics hem d'entendre que, d'entrada, tots els tenen.
Hi ha, però, un altre problema que no és únic d'aquest Govern. Des de l'època de Mitterrand a França, que va anul·lar el govern, tots els executius concentren moltes competències a les seves àrees de presidència, en perjudici dels consellers o ministres. Però esperarem.
