El veredicte -de culpabilitat- del segon judici de l'exmagnat rus Mikhaïl Khodorkovski ha estat envoltat d'una teranyina de despropòsits. Havia de fer-se públic el 15 de desembre i es va ajornar fins ahir, dia 27, en plenes festes. És el que feia el Kremlin en temps soviètics per assegurar-se que una resolució incòmoda tingués poca incidència entre la gent i l'opinió pública internacional. Tot i que, de fet, l'autèntica condemna ja s'havia fet pública. La va emetre el primer ministre Vladímir Putin fa uns dies en l'aparició estel·lar que fa cada any a la televisió. Putin va titllar Khodorkovski de gàngster, d'instigador d'assassinats, el va comparar amb Al Capone i va insinuar la possibilitat d'un tercer judici. I això és el que recorden milions de russos: el líder nacional desemmascarant l'oligarca mafiós.
Terriblement rabiosa, la venjança de Putin. Cada cop que de la fràgil legalitat russa se'n podien desprendre atenuants a la condemna o bé una llibertat condicional, el Kremlin ha forçat la maquinària judicial per impedir l'excarceració de "l'enemic del poble" i afegir-hi anys. El poder no vol Mikhaïl Khodorkovski al carrer perquè li fa por que el carrer, la ciutadania, arribi a descobrir-hi un lideratge. Li fa por, fins i tot, tenir-lo tancat en una cel·la de Moscou i per això podria enviar-lo una altra vegada a la presó de Txità, a Sibèria. Allà Khodorkovski hauria de posar gran part de les seves energies no només a mantenir-se físicament i psicològicament, sinó també a sobreviure. Això, a més, suposaria un problema de credibilitat al president Dmitri Medvédev, que és qui últimament havia pressionat per atenuar a Khodorkovski el règim penitenciari.
Suport dels EUA i la UE
A Mikhaïl Khodorkovski només li queda mantenir la línia de fermesa, de líder en captivitat, disposat a morir a la presó si cal, engegada en l'al·legat del novembre davant del tribunal, que va representar asseure a la banqueta el règim de Putin. Al règim i a Putin mateix, de qui ha arribat a dir que "només sent amor per als gossos" i a exigir-li que deixi de transmetre por a la ciutadania.
La valentia de Khodorkovski té assegurada la defensa internacional del jurista Robert Amsterdam, la solidaritat d'elits nord-americanes i europees, d'intel·lectuals com ara Vaclav Havel, Eli Weisel i André Gluscksman, però no pas de sectors decisius de la societat russa. Les embrionàries classes mitjanes -menys d'un 25% de la població urbana- han emergit sota el mandat de Putin i veneren la seva persona. Molts intel·lectuals o col·laboren amb el poder o mantenen una actitud resignada, sempre a l'aguait de no perdre la feina en les institucions acadèmiques. L'oposició democràtica, d'altra banda, gairebé tota extraparlamentària, dirigida pels liberals Garri Kaspàrov i Boris Nemtsov, prou feina té a fer mítings policialment engabiats que són un èxit quan hi van més de cinc-centes persones. Ells i els activistes pels drets humans són els únics suports que té Khodorkovski en la societat russa.
La mandra i la por
La Rússia de Putin, dels silovikí , dels forçuts , és també la Rússia de la nostàlgia del passat soviètic, la que està vivint l'autèntica perestroika que va dissenyar fa trenta anys el cap del KGB, Iuri Andròpov, i que Gorbatxov va desviar cap al parlamentarisme. Un país de seguretat a canvi de drets civils on, ara com ara, plantejar qüestions en clau de llibertat de pensament o de sentit crític fa mandra. La mandra que emmascara la por, a què es refereix Mikhaïl Kohdorskovski. La por, que ha esdevingut un factor d'estabilitat i de cohesió tant per al poder com per a grans sectors de la societat russa per als quals fa tanta mandra recordar l'abatiment a trets d'Anna Politkóvskaia, l'enveriment d'Aleksandr Litvinenko amb poloni 210 a Londres, com reconèixer que Mikhaïl Khodorkovski és un pres polític. Rússia encara no ha descobert els seus autèntics demòcrates ni el seu possible Mandela.
