"M'identifico amb els espanyols. Per això estic a favor de la independència"

Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) va ser el primer general de l'exèrcit federalista que es va passar als rengles independentistes, en una estela que després han seguit persones de la seva generació, com Jordi Pujol. El seu model no és Escòcia ni Flandes, sinó els eslovacs o els llatins de Miami, que coneix bé.

Vostè encara és un intel·lectual en el sentit clàssic de la paraula?

Abans les coses que deien els intel·lectuals anaven a missa, i ara ja no és així. En el període avantguardista les idees semblaven més ràpides que la realitat, però després cau el Mur de Berlín i ningú sap per què. Ara que pensàvem que el tema era un altre, resulta que esclaten les revoltes democràtiques àrabs al sud de la Mediterrània. A mi he de reconèixer que m'agrada que les coses m'agafin a contrapeu, el món és tan redundant que dóna gust veure que les coses et depassen. Però per la mateixa idea d'avantguarda, per als que profetitzen, això és fatal.

Però tot i així necessitem gent que imagini cap on va el món...

Hi ha una història molt bona que explica Sartre: dos intel·lectuals romans senten uns crits al carrer i hi envien al criat a veure què passa. El criat torna i diu: Estan perseguint cristians. I un d'ells diu: Ah sí, els cristians, són una secta oriental, monoteista, és com una mena platonisme popular...I aquí Sartre para d'explicar el conte i es pregunta: Tenia raó el que deia això? No. El que hauria d'haver dit és que aquesta gent (els cristians) seran els que confegiran els 20 segles que vénen, com jo dic ara que el marxisme-leninisme marcarà els 20 segles següents. Imagini's quin ridícul; quina manera tan intel·ligent d'equivocar-se.

Aquests dies veiem que Europa va cap enrere.

Europa és com el sofre i el carbó, una barreja explosiva. La barreja de cristianisme i tradició romana és letal. L'expansionisme territorial romà integra les noves religions però amb el cristianisme es passa de cop d'un expansionisme territorial a un expansionisme ideològic. I els estats moderns ajunten les dues coses. Aquesta voluntat expansiva injectada de missatge és letal.

Els estats són per això el principal fre al projecte europeu?

Els estats avui dia ja no són el que eren. Abans servien per protegir els mercats interiors, donaven seguretat, potència, el colbertisme dels economistes... Espanya es va unificar abans que ningú, per això jo els entenc tan bé quan es posen nerviosos amb els catalans. Si jo fos espanyol seria igual que ells. Espanya es va unificar 60 anys abans que tothom i va enviar gent a Amèrica. Pensi que quan arriba el Mayflower a les costes del nord ja hi havia una Universitat a Mèxic i una burocràcia i uns funcionaris en marxa.

Això ha creat un potent imaginari espanyol.

Esclar. Si en el teu imaginari tu veus que et vas unificar abans que ningú i vas llançar una llengua tan potent com el castellà... i ara els catalans diuen que no s'identifiquen amb això... no ho entenen. Jo m'identifico amb ells, i per això sóc independentista, perquè sé que l'enfrontament és crònic, insoluble.

Vostè és un dels primers federalistes que es va passar a les files independentistes...

Sí, el 89. Se'm va fer evident al Parlament Europeu i a les Corts espanyoles. Recordo una conversa de ministres espanyols criticant el catalanisme en la qual em vaig sentir desplaçat; com que era socialista es pensaven que hi estava d'acord...

Què li sembla estratègia independentista actual?

Em sorprèn que es parli de referèndums. Quan tens el vent a favor no has d'ensenyar les teves cartes. A Miami la burgesia llatina està prenent el poder, però ho fan en silenci, sense fer escarafalls, per no provocar recels en els anglosaxons.

No és el moment, doncs, de convocar un referèndum?

Jo crec que s'ha de jugar a fer corredors mediterranis, pactes fiscals... Si tens els diners pots fer catalanisme clientelista, i si surt malament tens l'argument perfecte per a la independència. Però aquí hi ha gent que la independència vol voler-la , més que tenir-la .

Hi ha el vell debat entre cosmopolitisme i provincianisme.

Jo els vaig dir als cosmopolites madrilenys: " Los vernáculos sois vosotros ", els que són romàntics són ells. Les fronteres estan fetes o bé per la voluntat de la gent o bé amb sang dels soldats o el semen dels emperadors. Què és més racional?

Ells són els nacionalistes...

Per això des del moment en què els estats han de fer-se nacionalistes nosaltres ho hem de fer al revés. Jo nacionalista no en sóc -els deia-, jo sóc independentista. La nació ja la farem, el national building català ja comença a engegar.

Si som independents al final serà culpa d'ells?

Sí, però en saben molt. Tenen tota l'administració de l'Estat, els alts funcionaris... La capacitat política de Catalunya em fa dubtar. Si ja és difícil la independència, imagini's la gestió política d'aquesta independència... En això no sóc gaire optimista. Però no hi havia més remei que posar fil a l'agulla.